Descobreixo com acabaran les injustícies

Narrat per Ursula Menne

D’ençà que tinc memòria, sempre he desitjat que tothom rebi un tracte just. Aquest desig va fer que acabés en una presó de l’Alemanya Oriental comunista. Curiosament, és just allà on vaig descobrir com acabaria la injustícia al món. Deixeu-me que m’expliqui.

VAIG néixer l’any 1922 a Halle, un poble situat a uns 200 km al sud-oest de Berlín, Alemanya. Aquest poble té més de 1.200 anys d’història i va ser un dels primers baluards del protestantisme. La meva germana, la Käthe, va néixer el 1923. El pare era militar i la mare feia de cantant al teatre.

El meu desig de lluitar contra la injustícia el vaig heretar del pare. Quan ell va deixar l’exèrcit, va obrir una botiga. Com que la majoria dels seus clients eren pobres, acostumava a fiar-los. Amb tot, la seva compassió el va portar a fer fallida. De l’experiència del pare, hauria d’haver après que la lluita contra les desigualtats i les injustícies és molt més difícil del que sembla. Però quan ets jove i tens ideals, aquests són com un foc dins teu difícil de controlar.

De la mare vaig heretar el talent artístic. Ella ens va introduir a la Käthe i a mi al món de la música, el cant i la dansa. Jo era una nena alegre, i la Käthe i jo érem molt felices. Però això es va acabar el 1939.

Comença un malson

Quan vaig acabar l’educació bàsica, vaig començar a assistir a una escola de ballet. Allà vaig aprendre dansa expressiva, Ausdruckstanz en alemany, a l’estil de la Mary Wigman. Ella va ser una de les pioneres de la dansa expressionista en la qual el ballarí expressa els seus sentiments a través de la dansa. A més, vaig començar a pintar. L’adolescència va ser una època feliç i emocionant per a mi. Durant aquells anys vaig aprendre moltes coses. Però, llavors, el 1939 va començar la Segona Guerra Mundial. I el 1941 vam patir una altra forta sotragada quan el pare va morir de tuberculosi.

La guerra és un malson. Encara que només tenia 17 anys quan va esclatar, pensava que el món sencer s’havia begut l’enteniment. Vaig veure multitud de persones, que fins aquell moment havien sigut pacífiques, contagiar-se de la febre nazi. Llavors van arribar les privacions, la mort i la destrucció. Casa nostra va patir greus danys a causa d’un bombardeig i, durant la guerra, alguns membres de la nostra família van morir.

El 1945, a les acaballes de la Guerra, la mare, la Käthe i jo encara érem a Halle. En aquell temps, jo estava casada i tenia una nena. Però el meu matrimoni no anava bé. Llavors, ens vam separar. Per tal de mantenir-nos a mi i a la meva filla, vaig començar a treballar com a ballarina i pintora.

Després de la guerra, Alemanya es va dividir en quatre zones i el nostre poble estava a la zona governada per la Unió Soviètica. Així que ens vam haver d’acostumar a viure sota un règim comunista. El 1949, la part on vivíem d’Alemanya, coneguda com l’Alemanya Oriental, es va convertir en la República Democràtica Alemanya, l’RDA.

La vida sota el comunisme

Per aquell temps, la mare es va posar malalta i jo vaig haver de cuidar-la. Vaig començar a treballar en una oficina de l’administració local. Alhora, també vaig conèixer alguns estudiants que volien denunciar les injustícies que s’estaven fent. Per exemple, a un jove li van denegar l’accés a la universitat perquè el seu pare havia sigut membre del Partit Nazi. Jo coneixia bé aquell noi perquè havíem coincidit tocant música junts. I pensava: «Per què ha de patir ell pel que va fer el seu pare?». Cada cop em vaig implicar més amb aquests estudiants i vaig començar a participar en algunes protestes. En una ocasió fins i tot vaig penjar alguns cartells a fora de l’edifici dels jutjats.

Quan treballava com a secretària al Comitè Regional per a la Pau, ho vaig passar molt malament, ja que vaig haver de redactar algunes cartes que em semblaven una autèntica injustícia. Un dia el comitè va voler enviar propaganda comunista a un home d’edat avançada que vivia a l’Alemanya Occidental per tal d’aixecar sospites contra ell. Allò em va indignar tant que vaig amagar els paquets a l’oficina i mai es van arribar a enviar.

«La pitjor persona de l’habitació» em va donar esperança

El juny del 1951, dos homes van venir a l’oficina on treballava i em van dir que estava arrestada. Em van tancar a la presó Roter Ochse. Un any després, em van acusar de subversió contra l’Estat. Un dels estudiants m’havia denunciat a l’Stasi, la policia secreta, perquè havia participat en aquella protesta en què van penjar cartells al jutjat. El judici va ser una farsa. Ningú va fer cap cas del que vaig dir en la meva defensa, així és que em van sentenciar a sis anys de presó. Mentre estava empresonada, em vaig posar malalta i em van traslladar al mòdul hospitalari amb unes 40 dones més. Allà em vaig veure envoltada de gent tan desesperada que vaig tenir un atac de pànic. Vaig córrer a la porta i vaig començar a colpejar-la amb força.

«Què vols?», va preguntar el guàrdia.

Jo vaig respondre: «He de sortir d’aquí, poseu-me en una cel la d’aïllament, si voleu, però traieu me d’aquí!». És clar, el guàrdia va ignorar el que li vaig demanar. Poc després em vaig adonar que hi havia una dona que era diferent de la resta. La seva pau interior es reflectia en la seva mirada. Així és que em vaig asseure al seu costat.

El que em va dir em va sorprendre molt. «Si seus al meu costat val més que vagis amb compte. Les altres pensen que soc la pitjor persona de l’habitació perquè soc testimoni de Jehovà».

Per aquell temps, no sabia que els testimonis de Jehovà eren considerats enemics de l’estat comunista. L’únic que sabia és que quan jo era petita dos Estudiants de la Bíblia, que és com abans s’anomenava els testimonis, visitaven sovint el pare. De fet, recordo que ell deia: «Els Estudiants de la Bíblia tenen raó!».

Vaig plorar d’alegria al conèixer aquella dona que es deia Berta Brüggemeier. Jo li deia: «Si us plau, parla’m de Jehovà». A partir d’aquell moment, vam passar moltes estones juntes i ella m’ensenyava sobre la Bíblia. Entre d’altres coses, vaig aprendre que Jehovà és el Déu verdader i és un Déu d’amor, de justícia i de pau. També em va ensenyar que ell desfarà tot el mal provocat per les persones malvades i autoritàries. Tal com diu Salm 37:10,11: «D’aquí a ben poc els malvats ja no existiran [...] Però els mansos heretaran la terra, i els farà molt feliços gaudir d’una pau tan abundant».

M’alliberen i marxo cap a l’Alemanya Occidental

Després de passar més de cinc anys a la presó, el 1956 vaig quedar en llibertat. Cinc dies després vaig marxar de l’Alemanya Oriental cap a l’Alemanya Occidental. En aquell moment tenia dues filles, la Hannelore i la Sabine, que van venir amb mi. Per aquell temps, el meu marit i jo ens vam divorciar i vaig tornar a contactar amb els testimonis de Jehovà. Vaig començar a estudiar la Bíblia amb ells i aviat em vaig adonar que havia de fer molts canvis per tal de viure a l’altura de les normes de Jehovà. Així és que vaig posar fil a l’agulla i el 1958 em vaig poder batejar.

Temps després em vaig tornar a casar, però aquesta vegada amb un testimoni de Jehovà, en Klaus Menne. En Klaus i jo vam ser molt feliços i vam tenir dos fills, en Benjamin i la Tabia. Tristament, fa uns 20 anys en Klaus va patir un accident i va morir. Des que soc viuda em consola molt meditar en l’esperança de la resurrecció. Estic totalment convençuda que aquells que han mort tornaran a viure a la terra feta un paradís (Lluc 23:43; Fets 24:15). També em fa molt feliç saber que els meus quatre fills serveixen Jehovà.

Gràcies al meu estudi de la Bíblia vaig aprendre que Jehovà és l’únic que pot fer justícia de veritat. A diferència dels humans, ell té en compte totes les circumstàncies i també el nostre passat, detalls que sovint ningú veu. Saber això sempre m’ha donat molta pau, especialment quan veig o pateixo alguna injustícia. Tal com diu Eclesiastès 5:8: «Si veus l’opressió dels pobres i la perversió del dret i de la justícia a la regió, no et torbis per això, que sobre una autoritat vigila una altra de més elevada; i per damunt de totes, la suprema» (BEC). És clar, l’autoritat suprema és el nostre Creador, Jehovà. Com llegim a Hebreus 4:13: «Totes les coses estan nues i totalment exposades als ulls d’aquell a qui hem de donar comptes».

Mirant enrere

De vegades la gent em pregunta com va ser viure sota els règims nazi i comunista. Cap d’ells ho posava fàcil. Aquestes formes de govern, i de fet qualsevol tipus de govern humà, confirmen una realitat que la Bíblia descriu molt bé: «L’home ha dominat l’home per al seu propi mal» (Eclesiastès 8:9).

Quan era jove i innocent, confiava que algun govern humà portaria justícia. Però ara ho tinc clar, l’únic que pot fer que aquest món sigui realment just és el nostre Creador, Jehovà. Ell ho farà quan elimini els malvats i deixi la governació de la terra en mans del seu Fill. De fet, Jesús sempre ha demostrat que posa els interessos dels altres per damunt dels seus. Parlant d’ell, la Bíblia diu: «Has estimat la justícia i has odiat la maldat» (Hebreus 1:9). Estic molt agraïda que Déu m’hagi permès conèixer aquest Rei tan just. El Rei que avui tenim per tota l’eternitat.

[Imatge]

Amb les meves filles, la Hannelore i la Sabine, després d’arribar a l’Alemanya Occidental

[Imatge]

Avui dia, amb el meu fill, en Benjamin, i la seva dona, la Sandra