La batalla ha acabat, i la calma s’obri pas per la vall d’Elà. Les tendes del campament onegen per la suau brisa vespertina mentres el rei Saül es troba reunit amb alguns dels seus hòmens. El seu fill major, Jonatan, està present observant com un jove pastor conta emocionat el seu relat. Este jove ple de zel i d’entusiasme és David. Saül l’escolta admirat, atent a cada paraula que ix de la boca del jove pastor. Com se sent Jonatan? Ell ha obtingut moltes victòries al llarg de la seua carrera en l’exèrcit de Jehovà, però la victòria de hui no és seua, sinó d’este jovenet. David ha vençut el gegant Goliat! Li tindria zels Jonatan per la glòria que estava rebent?

 La reacció de Jonatan probablement et sorprén. La Bíblia diu: «Després d’aquella conversa entre David i Saül, Jonatan va sentir una simpatia profundíssima per David i començà d’estimar-se’l com a si mateix». A continuació, Jonatan li dona el seu equip de batalla, inclòs el seu arc. Este és un gran regal, tenint en compte que Jonatan és un arquer amb molt de renom. Encara més, Jonatan i David fan un pacte, un acord solemne que els unix com a amics. S’ajudarien passara el que passara (1 Samuel 18:1-5).

 Aixina comença una de les amistats més boniques descrites en la Bíblia. L’amistat és molt important per a les persones de fe. Si triem bé els amics i ens esforcem per ser lleials i comprensius amb ells, enfortirem la nostra fe a pesar de viure en un món desamorat (Proverbis 27:17). Vegem què podem aprendre sobre l’amistat a l’examinar l’exemple de Jonatan.

 Com va poder sorgir l’amistat tan prompte? La resposta té a vore amb la base d’esta amistat. Considerem-ne el context. Jonatan passava per un moment difícil. Son pare, el rei Saül, havia anat canviant al llarg dels anys, i cada volta a pitjor. Aquell home de fe lleial i obedient s’havia convertit en un rei arrogant i rebel (1 Samuel 15:17-19, 26).

 Els canvis de Saül devien preocupar molt a Jonatan, perquè estava molt unit a son pare (1 Samuel 20:2). Jonatan segurament es preguntava de quina manera afectarien estos canvis a la nació escollida per Jehovà. Podria la desobediència del rei allunyar els seus súbdits del favor de Déu? No hi ha dubte que eren temps difícils per a un home de fe com Jonatan.

 Conéixer el context ens ajuda a comprendre què va vore Jonatan en el jove David: la seua extraordinària fe. Cal recordar que, a diferència dels soldats de Saül, David no es va acovardir davant del tamany colossal de Goliat. Estava segur que anar a la batalla amb el nom de Jehovà el feia molt més poderós que aquell gegant amb tot el seu armament (1 Samuel 17:45-47).

 Anys arrere, Jonatan havia tingut la mateixa seguretat. Estava convençut que, amb l’ajuda de Jehovà, ell i el seu escuder podien atacar i véncer a soles un destacament sencer de soldats armats. De fet, va dir: «Res no pot impedir al Senyor de donar la victòria» (1 Samuel 14:6). Així que Jonatan i David tenien molt en comú: una fe forta i un amor profund per Jehovà. Esta és la millor base per a forjar una amistat. És de veres que Jonatan era un príncep poderós de quasi 50 anys, i David un pastor humil que probablement no arribava als 20, però estes diferències no van ser un impediment per a la seua amistat. a

 El pacte que feren va protegir la seua amistat. En quin sentit? David sabia que Jehovà volia convertir-lo en el pròxim rei d’Israel! Li ocultaria esta informació a Jonatan? És poc probable, perquè una amistat com esta es basa en la bona comunicació, sense secrets ni mentires. Com afectaria a Jonatan saber que David es convertiria en rei? Què passaria si Jonatan esperava ser rei algun dia i corregir els errors de son pare? La Bíblia no ens diu que Jonatan tinguera cap lluita interna, més bé, parla del que realment importa: la seua lleialtat i fe. Jonatan veia clarament que l’esperit de Jehovà estava amb David (1 Samuel 16:1, 11-13). Per això va complir el seu jurament i va continuar veient a David, no com un rival, sinó com el seu amic. Jonatan volia vore complida la voluntat de Jehovà.

 Aquella amistat va ser tota una benedicció. Què podem aprendre de l’exemple de fe de Jonatan? Tots els servents de Déu fem bé de valorar la verdadera amistat. Els nostres amics no han de tindre necessàriament la nostra edat o les mateixes circumstàncies que nosaltres, però si tenen una fe autèntica, com la de Jonatan, poden ser-nos de gran ajuda. De fet, Jonatan i David van poder enfortir-se i animar-se mútuament moltes voltes. I això els vindria molt bé, perquè la seua amistat estava a punt de passar per proves encara més difícils.

 Al principi, Saül valorava tant a David que el va posar a càrrec del seu exèrcit. Però, amb el temps, va caure víctima d’un enemic que no havia pogut véncer a Jonatan: l’enveja. Què va passar? Com David havia obtingut moltes victòries contra els filisteus, s’havia guanyat l’alabança i l’admiració de la gent. Fins i tot, algunes dones israelites cantaven: «Saül en mata a milers, i David, a desenes de milers». A Saül, aquella cançó no li va fer gens de gràcia i, des d’aquell dia, «mirava David de mal ull» perquè li feia por que li llevara el tron (1 Samuel 18:7, 9). Però este pensament no tenia cap fonament. Encara que David sabia que succeiria a Saül, no li va passar mai pel cap suplantar l’ungit de Jehovà mentres estiguera regnant.

 Saül va maquinar que David morira en batalla, però no li va eixir bé. David continuava obtenint victòries i guanyant-se l’estima de la gent. El següent pas de Saül va ser tramar un complot per a matar a David. Va intentar posar en contra d’ell tots els membres de sa casa, inclòs el seu fill major. Imagina’t el disgust que s’emportaria Jonatan de vore que son pare actuava aixina! (1 Samuel 18:25-30; 19:1) Jonatan era lleial a son pare, però també era lleial al seu amic. Ara pareixia que estes dos lleialtats entraven en conflicte. Què faria Jonatan?

 Jonatan li va dir a son pare: «No has de fer cap mal al teu servent David. Ell no te n’ha fet cap a tu. Ben al contrari, la seua actuació t’ha estat molt profitosa: es va jugar la vida per matar aquell filisteu, i aquell dia el Senyor va donar una gran victòria a Israel. Tu mateix, en veure-ho, te’n vas alegrar. Per què vols pecar escampant sang innocent, matant David sense cap motiu?». Llavors, en un moment de lucidesa, Saül va fer cas del que Jonatan li deia i va jurar no fer mal a David. Però Saül no era un home de paraula i, després que David aconseguira unes quantes victòries més, encegat per l’enveja, li va tirar una llança! (1 Samuel 19:4-6, 9, 10) David la va esquivar i va fugir de la cort.

 Has tingut alguna volta un conflicte de lleialtats? Pot ser molt dolorós. Alguns podrien dir-te que la família hauria de ser lo primer en estes situacions, però Jonatan sabia que això no era cert. No podria posar-se del costat de son pare sabent que David era un servent lleial i obedient a Jehovà. Per això, Jonatan va deixar que la lleialtat a Jehovà guiara la seua decisió i es va posar de part de David. No obstant, encara que la lleialtat a Déu estava en primer lloc, Jonatan va continuar sent lleial a son pare aconsellant-lo amb sinceritat en comptes de dir-li el que volia sentir. Si imitem la lleialtat de Jonatan, obtindrem molts beneficis.

 Jonatan va intentar de nou reconciliar son pare amb David, però esta volta Saül ni tan sols el va escoltar. David havia anat a vore a Jonatan en secret i li havia revelat que temia per la seua vida al dir-li: «Estic a un pas de la mort». Jonatan va vore necessari sondejar les intencions de son pare i fer-li-les saber a David. L’avisaria llançant una fletxa mentres David esperava amagat. A més, li va fer jurar al seu amic: «No retires mai el teu favor de la meua família, ni tan sols quan el Senyor haurà exterminat de la terra tots els teus enemics». David va prometre que sempre cuidaria de la casa de Jonatan (1 Samuel 20:3, 13-27).

 Jonatan va intentar parlar bé de David a son pare, però el rei es va posar furiós! Li va dir a Jonatan que era un «fill de mala mare» i que la seua lleialtat a David era una vergonya per a la família. Va intentar apeŀlar als interessos del seu fill al dir-li: «Mentre el fill de Jessé visca sobre la terra, no estareu segurs ni tu ni el teu regne». Ignorant estes paraules, Jonatan li va replicar a son pare: «Per què ha de morir? Què ha fet?». Saül ja no es va poder contindre més i li va tirar una llança a Jonatan! A pesar de l’edat, el rei continuava sent un guerrer poderós i hàbil, però va fallar. Dolgut i humiliat, Jonatan se’n va anar ple de ràbia (1 Samuel 20:24-34).

 Al sendemà de matí, Jonatan va eixir al camp, prop d’on David estava amagat. Tal com havien acordat, va disparar una fletxa per a fer saber a David que Saül encara volia matar-lo. Llavors, Jonatan va enviar el seu criat a la ciutat. Quan es va quedar a soles, va poder parlar breument amb David. Els dos es posaren a plorar, i Jonatan es va despedir amb molta pena del seu jove amic que començava ara una vida com a fugitiu (1 Samuel 20:35-42).

 Jonatan no va caure en la trampa de l’ambició. A Satanàs, l’enemic de la gent lleial, segurament li haguera encantat vore a Jonatan seguir els passos de son pare i posar en primer lloc els seus desitjos de poder i glòria. Recorda que a Satanàs li encanta apeŀlar a les inclinacions egoistes dels humans. Amb els nostres primers pares, Adam i Eva, li va funcionar molt bé (Gènesi 3:1-6). Però en el cas de Jonatan, va fracassar. Que frustrant per a Satanàs! Hui en dia, el món està dominat per l’egoisme (2 Timoteu 3:1-5). Evitaràs caure en la mateixa trampa? Manifestaràs un esperit lleial i abnegat com el de Jonatan?

 L’odi de Saül per David es va convertir en una obsessió. Davant la mirada impotent del seu fill, el rei Saül anava perdent cada volta més el juí. Fins i tot, va reunir un exèrcit per a buscar per tot el país un home innocent amb la intenció de matar-lo (1 Samuel 24:1, 2, 12-15; 26:20). Què va fer Jonatan? És interessant que les Escriptures no el relacionen amb ninguna d’estes campanyes absurdes. La lleialtat de Jonatan per Jehovà, per David i pel jurament que li havia fet al seu amic no li ho van permetre.

 Els sentiments de Jonatan per David no canviaren mai. Amb el temps, va trobar una manera de reunir-se de nou amb el seu amic. Va ser en Hóreix, que significa ‘lloc boscós’, una regió muntanyosa salvatge a uns pocs kilòmetres al sud-est d’Hebron. Per què posaria en perill la seua vida per anar a vore un fugitiu? La Bíblia ens diu que ho va fer per a ajudar a David a enfortir la seua confiança en Jehovà (1 Samuel 23:16). Com ho va aconseguir?

 Jonatan li va dir al seu jove amic: «No tingues por. La mà del meu pare Saül no t’atraparà». Per què estava tan segur d’això? Perquè tenia molta fe i confiava que Jehovà compliria el seu propòsit. De fet, li va assegurar a David: «Tu seràs el rei d’Israel». Uns anys abans, el profeta Samuel havia sigut comissionat per a pronunciar estes paraules, i ara Jonatan li recordava a David que la paraula de Jehovà sempre es complix. I com veia Jonatan el seu propi futur? Ell mateix li va dir a David: «Jo seré el teu lloctinent». Quina mostra d’humiltat més gran! Es conformava amb servir a les ordes d’un home 30 anys més jove que ell i amb ser la seua mà dreta. Llavors, Jonatan va concloure: «Fins i tot Saül, el meu pare, ho sap prou bé!» (1 Samuel 23:17, 18). Era cert, Saül sabia en el seu interior que no tenia ninguna possibilitat de guanyar la batalla contra l’home que Jehovà havia escollit per a ser el pròxim rei.

 Durant els anys següents, és probable que David rememorara a sovint aquell últim encontre. Tristament, l’esperança de Jonatan de ser el seu lloctinent no es va arribar a complir.

 Jonatan va lluitar al costat de son pare contra els filisteus, enemics declarats de la nació d’Israel. Podia fer-ho amb bona consciència, perquè no havia deixat que els errors de son pare interferiren en el seu servici a Jehovà. Va lluitar amb valor i lleialtat, com sempre havia fet, però esta volta Israel no va guanyar. Com Saül inclús havia arribat a practicar espiritisme, una ofensa capital segons la llei de Déu, Jehovà no va continuar beneint-lo. Així que tres dels seus fills, inclòs Jonatan, van morir en batalla. Saül mateix va resultar ferit i es va llevar la vida (1 Samuel 28:6-14; 31:2-6).

 David estava devastat pel dolor. Este home tenia el cor tan gran que, fins i tot, va plorar per Saül, qui li havia causat tants patiments i dificultats! David va escriure una complanta per Saül i Jonatan. De les paraules que va dirigir al seu estimat amic i mentor, probablement estes són les més commovedores: «Quin dolor sent per tu, germà meu, Jonatan, tant com m’enxisaves! El teu amor m’era més meravellós que l’amor de les dones» (2 Samuel 1:26).

 David no va oblidar mai la promesa que li va fer a Jonatan. Anys després, va buscar a Mefibóixet, un fill de Jonatan que tenia una discapacitat, i es va fer càrrec d’ell (2 Samuel 9:1-13). Està clar que David havia aprés molt de la lleialtat i de l’honor de Jonatan, un amic que no el va abandonar ni en els moments més complicats. I nosaltres, aprendrem de l’exemple de Jonatan? Buscarem amics que siguen com ell? Demostrarem ser amics d’eixa classe? Si ajudem els nostres amics a cultivar i enfortir la seua fe en Jehovà, si posem la nostra lleialtat a Déu en primer lloc i si els mostrem lleialtat en comptes de buscar els nostres propis interessos, serem amics com Jonatan i imitarem la seua fe.