Per fi regna el silenci, només se sent la remor de la suau brisa del desert d’Aràbia. Job s’ha quedat sense paraules, exhaust després d’un llarg debat. Imagina-te’l fulminant amb la mirada els seus tres companys —Elifaz, Bildad i Sofar— desafiant-los a dir alguna cosa més. Però ells no s’atrevixen ni a alçar la vista. Estan frustrats perquè les seues cruels insinuacions i els seus brillants arguments, que no tenien ni cap ni peus, han fracassat (Job 16:3). Per contra, Job ara està més determinat que mai a defendre la seua integritat.

 Tal volta, Job pensa que la integritat és l’única cosa que li queda. Ha perdut les seues possessions, els seus deu fills, el suport i respecte dels seus amics i veïns, i finalment, la salut. Té la pell ennegrida per la malaltia, coberta de costres i plena de cucs. Fins i tot l’alé li fa pudor (Job 7:5; 19:17; 30:30). A més, els atacs d’aquells tres hòmens l’han encés de ràbia. Està determinat a provar que no ha comés cap dels pecats dels quals l’acusen. L’última intervenció de Job els ha tapat la boca, i el seu torrent de paraules cruels per fi s’ha secat. Així i tot, les ferides emocionals continuen obertes. Necessita ajuda desesperadament!

 És comprensible que Job haguera perdut l’equilibri. Era evident que necessitava guia i correcció, però també consol i ànims sincers, tot el que els seus tres falsos amics deurien haver-li donat. T’has sentit alguna volta com Job? T’han decepcionat en alguna ocasió persones que consideraves amigues teues? Vore com Jehovà va ajudar el seu servent Job i com va reaccionar, t’ajudarà a recuperar l’esperança i a continuar.

 A continuació, el relat fa un gir inesperat. Una altra persona, un home més jove, intervé en l’escena. Durant tot el debat, havia estat allí a prop escoltant en silenci. I no està gens content amb el que ha sentit. Li diuen Elihú.

 Està molest amb Job. No li ha agradat vore que, pressionat pels altres, «pretenia ser més just que Déu». Així i tot, Elihú sent compassió per Job, pot percebre el seu dolor, la seua sinceritat i necessitat urgent de rebre ànim i consol. No és d’estranyar que a Elihú se li haja acabat la paciència amb estos tres falsos consoladors. Els ha sentit atacar a Job amb la intenció de minar la seua fe, dignitat i integritat. Pitjor encara, les seues paraules tortuoses han donat a entendre que Déu és malvat. Amb raó, Elihú ja no pot estar-se callat ni un segon més! (Job 32:2-4, 18)

 Comença la seua intervenció dient: «Jo sóc jove i vosaltres ja sou vells; per això he dubtat i he tingut por d’exposar les meues reflexions». Però com ja no pot aguantar més, els diu: «Ni l’edat garanteix la saviesa ni la vellesa fa entendre el que és just» (Job 32:6, 9). Llavors, Elihú s’esplaia per a justificar el que acaba de dir i aborda el tema des d’una perspectiva molt diferent a la d’Elifaz, Bildad i Sofar. Abans que res, tranquiŀlitza a Job dient-li que no té intenció de rebaixar-lo ni de fer-lo sentir-se pitjor. També el dignifica dirigint-se a ell per nom i reconeixent que ha sigut tractat amb falta de respecte. a Després, amb molta consideració, li demana: «Ara, Job, fes el favor d’escoltar-me, estigues atent a les meues paraules» (Job 33:1, 7; 34:7).

 Amb tota franquesa, Elihú li diu a Job: «Encara escolte el so de les teues paraules: “Jo sóc pur, sense pecat; sóc innocent, no tinc cap culpa. Però Déu [...] em pren per enemic seu”». Elihú va directe a l’arrel del problema i li pregunta: «Et sembla que tens raó quan afirmes que ets més just que Déu»? Com no pot deixar passar eixe raonament de Job, li replica: «En això no tens raó» (Job 33:8-12; 35:2). Sap que Job està furiós per tot el que ha perdut i pel maltracte que ha rebut per part dels seus falsos amics. Per això, li dona este consell: «No et deixes véncer per la ràbia» (Job 36:18).

 Per damunt de tot, l’objectiu d’Elihú és defendre a Jehovà. Amb contundència, resumix una gran veritat: «Lluny de Déu obrar amb maldat! Lluny del Totpoderós la injustícia! [...] El Totpoderós no viola mai el dret» (Job 34:10, 12). Com a exemple de la justícia i misericòrdia divines, li recorda a Job que Jehovà podria haver-lo castigat per haver pronunciat paraules irreverents, però no ho havia fet (Job 35:13-15). Elihú també reconeix humilment que no sap totes les respostes quan diu: «Déu és gran [i] inabastable» (Job 36:26).

 A pesar d’aconsellar a Job de forma tan directa, Elihú no deixa de ser amable. Li assegura que Jehovà algun dia li restablirà la salut i li dirà: «Que la teua carn recobre el vigor i retornes als anys de joventut». Elihú també li mostra bondat d’una altra manera. En comptes de sermonejar-lo, l’invita cordialment a intervindre amb les paraules: «Si tens res a dir, replica’m; parla, que et donaré la raó» (Job 33:25, 32). Però Job no li respon. Tal volta no veu la necessitat de defendre’s contra un consell tan animador i amable com este. O potser perquè es posa a plorar, reconfortat pel carinyo que li mostra Elihú.

 Podem aprendre moltes lliçons d’estos dos hòmens fidels. Per exemple, d’Elihú aprenem com deuríem aconsellar i consolar aquells que ho necessiten. Un bon amic no es queda callat davant d’una falta greu o d’una forma d’actuar perillosa (Proverbis 27:6). Volem ser amics d’esta classe, dels qui no deixen de ser amables i animen els altres inclús quan no reaccionen bé. I si som nosaltres els qui necessitem consell, l’exemple de Job ens recorda que hem d’escoltar humilment la correcció en comptes de rebutjar-la. Tots necessitem que se’ns aconselle, acceptar-ho pot salvar-nos la vida (Proverbis 4:13).

 En la seua intervenció, Elihú a sovint menciona el vent, els núvols, els trons i els llamps. Per exemple, referint-se a la veu de Jehovà, diu: «Escolteu bé l’esclat del seu tro, el retruny que ix de la seua boca». I després parla d’un vent huracanat (Job 37:2, 9). Pel que sembla, mentres Elihú està parlant, es forma una tempestat que va guanyant més i més intensitat fins a convertir-se en un fort vendaval. Llavors, es produïx un fet extraordinari: Jehovà comença a parlar! (Job 38:1)

 Com reconforta arribar a esta part del llibre de Job! Per fi, Jehovà parla al seu servent. Igual que un fort vent, la intervenció divina s’emporta totes les paraules falses i buides que han pronunciat Elifaz, Bildad i Sofar. Jehovà no dirà res a estos hòmens fins al final del relat. Ara se centra només en Job; es dirigix al seu estimat servent amb fermesa, tal com un pare corregiria el seu fill.

 Jehovà és conscient del dolor de Job. Sent compassió per ell, la mateixa que sent per tots els seus fills quan patixen (Isaïes 63:9; Zacaries 2:12 [v. 8 NM]). Però també sap que Job ha estat parlant com un «ignorant», cosa que ha empitjorat encara més la seua situació. Així que Jehovà el corregix fent-li moltes preguntes per a ajudar-lo a raonar. Comença preguntant-li: «A on estaves tu quan jo posava els fonaments de la terra?». I continua explicant-li que, en les albors de la creació, els àngels del cel van cantar d’entusiasme i van aplaudir al vore les meravelles creades (Job 38:2, 4, 7). Per descomptat, Job no pot contestar perquè desconeixia tot això.

 Jehovà continua parlant sobre les seues obres creatives. D’alguna manera, li fa un breu repàs a Job del que en l’actualitat anomenaríem ciències naturals tractant matèries com l’astronomia, la biologia, la geologia i la física. En particular, Jehovà descriu una sèrie d’animals que es troben en la part del món on viu Job: el lleó, el corb, la cabra muntesa, l’ase salvatge, el bou salvatge, l’estruç, el cavall, el falcó i l’àguila. També parla de Behemot (aparentment l’hipopòtam) i Leviatan (probablement el cocodril). Imagina’t el privilegi d’escoltar una lliçó magistral sobre el món natural impartida pel mateix Creador de l’univers! b

 Quin era l’objectiu de tot açò? Job necessitava urgentment una dosi d’humiltat. Al queixar-se del que pensava que era un castic diví, Job estava distanciant-se del seu Pare celestial, i això empitjorava la seua situació. Així que Jehovà li pregunta reiteradament a on estava quan estes meravelles van arribar a existir i si Job seria capaç d’alimentar, controlar o amansar les criatures que Ell havia creat. Si Job no era capaç de dominar ni tan sols els elements bàsics de la creació, com podia atrevir-se a jutjar el Creador? ¿No estaven els camins i pensaments de Jehovà fora de l’abast de la visió limitada de Job?

 En tot el que Jehovà va dir, es podia percebre l’amor que sentia per Job. És com si raonara amb ell: «Fill meu, si soc capaç de crear i cuidar totes estes coses, creus de veritat que no cuidaré de tu? Creus de veritat que t’abandonaria, que et llevaria els teus fills, les teues possessions i la teua salut? No soc jo l’Únic que pot tornar-te tot el que has perdut i curar-te les ferides?».

 Job només va respondre en dos ocasions a les preguntes que li va fer Jehovà. No va discutir ni es va justificar posant excuses. Humilment va reconéixer lo poc que en realitat sabia, i va lamentar haver parlat precipitadament (Job 40:4, 5; 42:1-6). Ací s’evidencia clarament la fe de Job. Després de tot el que havia aguantat, continuava sent un home de fe. Va acceptar la correcció de Jehovà i va canviar d’actitud. El seu exemple deuria moure’ns a preguntar-nos: «Soc prou humil per a acceptar la correcció i el consell que em donen?». Tots necessitem eixa classe d’ajuda. Quan l’acceptem, estem imitant la fe de Job.

 Jehovà ara passa a consolar a Job. Dirigint-se a Elifaz, el més major dels tres falsos consoladors, li diu: «Estic indignat amb tu i els teus dos amics, perquè no heu dit la veritat sobre mi, com ho ha fet Job, el meu servent» (Job 42:7). ¿Estava donant a entendre Jehovà amb estes paraules que tot el que havien dit estos hòmens era mentira i que tot el que havia dit Job era de veres? Clar que no! c No obstant, les circumstàncies de Job eren molt diferents de les dels seus acusadors. Job estava desfet, doblegat pel dolor i ferit per les falses acusacions, per això és comprensible que a voltes parlara irreflexivament. Però Elifaz i els seus dos amics no tenien excusa. Enduts per la poca fe que tenien, van parlar amb mala intenció i arrogància. No només atacaren un home innocent, sinó pitjor encara, difamaren a Jehovà fent-lo quedar com un Déu cruel i, fins i tot, malvat!

 No és sorprenent que Jehovà exigira a estos hòmens fer un sacrifici costós. Havien d’oferir set vedells i set moltons, que no era poca cosa. De fet, més tard es va estipular en la llei mosaica que el gran sacerdot havia d’oferir un vedell si cometia un pecat que implicava a tota la nació (Levític 4:3). Això significa que, segons la Llei, el vedell era l’animal més costós que podia oferir-se. A més, Jehovà va dir que només acceptaria el sacrifici d’estos falsos acusadors si Job orava primer a favor d’ells (Job 42:8). d Que reconfortant va ser per a Job vore que Jehovà el defenia i que la justícia divina havia triomfat!

 Jehovà estava segur que Job faria tot el que li havia demanat i perdonaria aquells hòmens que li havien fet tant de mal. I Job no va decebre el seu Pare celestial (Job 42:9). Més poderosa que les paraules, l’obediència de Job va ser la prova més clara de la seua integritat i li va obrir la porta a grans benediccions.

 Jehovà va ser molt «entranyable i compassiu» amb Job (Jaume 5:11). Imagina’t com es va sentir quan Déu el va curar i la seua carn va recobrar el vigor de la joventut, tal com Elihú havia predit. Quan va vore que els seus familiars i amics tornaven al seu costat mostrant-li compassió i fent-li regals. I quan Jehovà va fer que recuperara les seues possessions, beneint-lo amb el doble del que tenia abans. ¿I què podem dir de la pitjor de les ferides, la pèrdua dels seus fills? Job i la seua dona van sentir cert grau de consol al ser pares de deu fills més. I Jehovà miraculosament li va allargar la vida 140 anys, prou com per a vore créixer quatre generacions més. Finalment, «morí després d’una llarga vida» (Job 42:10-17). En el paradís, Job i la seua estimada dona es reuniran amb la seua família, inclosos els deu fills que Satanàs els va llevar (Joan 5:28, 29).

 Per què Jehovà el va recompensar tan generosament? La Bíblia respon: «Heu sentit parlar de la paciència [o aguant] de Job» (Jaume 5:11). No podem ni imaginar-nos quantes proves va haver d’aguantar Job! Que aguantara amb paciència ens indica que va fer més que simplement sobreviure a aquelles proves. De fet, va mantindre intactes la seua fe i el seu amor per Jehovà. En comptes d’enfadar-se i guardar ressentiment, va estar disposat a perdonar inclús aquells que li havien fet mal intencionadament. Job mai va perdre l’esperança ni la seua possessió més valuosa: la integritat (Job 27:5).

 Tots necessitem aguant. Sense dubte, Satanàs intentarà desanimar-nos tal com va fer amb Job. Però si aguantem amb fe, som humils, estem disposats a perdonar i estem decidits a protegir la nostra integritat, vorem com es fa realitat la nostra meravellosa esperança (Hebreus 10:36). Res frustrarà més a Satanàs i alegrarà més el cor de Jehovà que esforçar-nos per imitar l’exemple de fe de Job!