La xiqueta està amagada, immòbil, amb els músculs en tensió, mentres les aigües del riu Nil fluïxen lentament. Des d’una distància segura, mira fixament un punt entre els joncs. Encara que el temps passa molt lentament, continua aguaitant sense fer cas dels insectes que revolen prop d’ella. Observa atentament una cistella oculta entre les tiges, on està al seu germanet. Pensar que el bebé està allí, a soles i indefens, li trenca el cor. Però sap que els seus pares han fet lo correcte, és l’única opció per a que el xiquet sobrevisca a les terribles circumstàncies que estan vivint.

 Aquella xiqueta estava demostrant un valor extraordinari, i encara anava a demostrar-ne més. En el seu cor ja estava prenent forma una qualitat meravellosa: la fe. S’evidenciaria en el que estava a punt de passar, i això marcaria el curs de la seua vida. Molts anys després, la fe la guiaria en el moment més emocionant de la història del seu poble i, més avant, la tornaria a ajudar quan va cometre un gran error. De qui estem parlant? I què podem aprendre de la seua fe?

 El relat bíblic no menciona el nom de la xiqueta, però no hi ha dubtes sobre la seua identitat. Es tractava de Míriam —o Maria, en algunes traduccions de la Bíblia— la major dels tres fills d’Amram i Joquèbed, esclaus hebreus en el país d’Egipte (Nombres 26:59). No se sap molt bé l’edat que tenia Míriam en aquell moment, però sembla raonable afirmar que no arribava als deu anys. I Aaron, el segon dels tres germans, tenia uns tres anys.

 Míriam va viure en temps difícils per al seu poble. Els egipcis consideraven els hebreus una gran amenaça, per això els van esclavitzar i oprimir. Però, els esclaus continuaven prosperant i multiplicant-se, i els egipcis, atemorits, van provar una tàctica encara més cruel. El faraó va ordenar que mataren tots els fills mascles que els nasqueren als hebreus. Míriam segurament sabia de la fe que havien mostrat dos comares, Xifrà i Puà, que havien desafiat discretament esta orde mantenint amb vida els xiquets (Èxode 1:8-22).

 Amram i Joquèbed, els pares de Míriam, també van ser un referent de fe. Quan va nàixer Moisés, el seu tercer fill, el van ocultar durant els tres primers mesos de vida. No van permetre que mataren el seu fillet per por a desobeir l’edicte reial (Hebreus 11:23). Però amagar un bebé no era fàcil, i prompte van haver d’afrontar una decisió angoixant. Joquèbed va haver d’ocultar el xiquet i abandonar-lo on algú poguera trobar-lo, algú que poguera protegir-lo i criar-lo. Imagina’t les seues oracions fervents mentres teixia una cistella de tiges de papir, la impermeabilitzava amb betum i alquitrà, i deixava el seu estimat fillet en el riu Nil! Sense dubte, va ser ella qui va dir a Míriam que es quedara per a vore què li passaria (Èxode 2:1-4).

 Després d’una llarga espera, Míriam va vore que s’acostava algú. Era un grup d’egípcies, però no era un grup de dones qualsevol. Es tractava de la filla del faraó i les seues donzelles que anaven a banyar-se al riu. Potser a Míriam li va caure el món damunt. ¿Podria esperar que la filla del faraó violara l’orde del rei i optara per protegir un bebé hebreu? Segur que en eixe moment Míriam va orar amb totes les seues forces.

 La filla del faraó va ser la primera en vore la cistella enmig dels joncs i li va demanar a una esclava que li l’acostara. Llavors, el relat diu que la princesa «la va obrir i veié un infant que plorava». En seguida es va adonar del que estava passant: alguna mare hebrea intentava salvar la vida del seu fill. La compassió que va sentir per aquell bebé tan boniquet li va trencar el cor (Èxode 2:5, 6). Míriam de ben segur va poder llegir l’expressió en la cara de la dona. La xiqueta sabia que havia arribat el seu moment, el moment de demostrar fe en Jehovà. Armant-se de valor, es va acostar a la comitiva reial.

 No sabem què li podria passar a una xiqueta hebrea per atrevir-se a parlar amb un membre de la reialesa. Així i tot, Míriam va fer una pregunta directa a la princesa: «Vols que et vaja a buscar una dida hebrea perquè te’l crie?». Eixa era exactament la pregunta que devia fer. La filla del faraó sabia que no estava en disposició de criar el xiquet. Potser va pensar que seria més discret que el bebé passara la lactància entre la seua gent. Més tard, podria dur-lo a palau com a fill adoptiu i supervisar la seua educació. El cor de Míriam li va fer un bot d’alegria quan la princesa li va respondre amb una sola paraula: «Vés» (Èxode 2:7, 8).

 Míriam va anar corrents a casa per a contar als seus angoixats pares el que acabava de passar. Imagina’t el xorro de paraules que eixiria a trompellons de la seua boca mentres li ho explicava tot a sa mare. Joquèbed, convençuda de la intervenció de Jehovà, va anar amb Míriam a buscar la filla del faraó. Potser Joquèbed va haver de dissimular l’alegria i el consol que va sentir quan la princesa li va ordenar: «Pren aquest infant i cria-me’l. Jo t’ho pagaré» (Èxode 2:9).

 Míriam va aprendre molt de Jehovà aquell dia. Per exemple, que es preocupa del seu poble i escolta les seues oracions. També que no només els adults i els hòmens poden mostrar fe i valor. Cert, Jehovà escolta tots els seus servents fidels (Salm 65:3 [v. 2 en altres bíblies]). En estos temps difícils, tots hem de tindre açò molt present, ja siguem jóvens o majors, hòmens o dones.

 Joquèbed va criar el xiquet i el va cuidar. Podem imaginar-nos el fort vincle que durant eixe temps es va formar entre Míriam i el seu germà, a qui havia ajudat a salvar. Potser li va ensenyar a parlar i es va emocionar quan el va sentir pronunciar per primera volta el nom del seu Déu, Jehovà. Però, quan el xiquet va créixer, va arribar l’hora de portar-li’l a la filla del faraó (Èxode 2:10). Segur que la separació va ser molt dolorosa per a tota la família. Quantes ganes tindria Míriam de vore la classe d’home que arribaria a ser Moisés (nom que li va posar la filla del faraó). ¿Mantindria el seu amor per Jehovà mentres creixia entre la reialesa egípcia?

 Amb el temps, la resposta es va fer evident. Sense dubte, el cor de Míriam es va omplir d’orgull al saber que el seu germà xicotet es convertia en un home que preferia servir a Déu en comptes d’aprofitar les oportunitats que li oferia la casa reial del faraó. Quan Moisés tenia 40 anys, va demostrar que estava de part del seu poble al matar un egipci per maltractar un esclau hebreu. I com la seua vida estava en perill, va fugir d’Egipte (Èxode 2:11-15; Fets 7:23-29; Hebreus 11:24-26).

 Durant les següents quatre dècades, Míriam no va saber res del seu germà, ja que vivia en secret com a pastor d’ovelles en la llunyana terra de Madian (Èxode 3:1; Fets 7:29, 30). Míriam va mostrar paciència al vore, mentres envellia, que el sofriment del seu poble augmentava.

 Quan Moisés, enviat per Déu, va tornar per a alliberar el poble d’Israel, Míriam probablement passava dels 80. Moisés va acudir junt amb Aaron, que li servia de portaveu, a demanar al faraó que deixara anar els israelites. Segur que Míriam els donava tot el seu suport i ànim cada volta que el faraó rebutjava escoltar-los. Havien de tornar una volta darrere d’una altra mentres Jehovà enviava les deu plagues per a advertir els egipcis. Finalment, amb l’última plaga —l’execució de tots els primogènits d’Egipte— havia arribat l’hora del gran èxode dels israelites! Imagina’t a Míriam ajudant incansablement el seu poble mentres eixien d’allí amb Moisés com a líder (Èxode 4:14-16, 27-31; 7:1–12:51).

 Poc després, quan Israel estava atrapat entre el mar Roig i l’exèrcit egipci, Míriam va vore el seu germà dret davant del mar alçant la seua vara. Llavors, les aigües del mar es van separar! Mentres el seu germà conduïa el poble a través del llit sec del mar, Míriam segurament va sentir que la seua fe en Jehovà era més forta que mai. Servia un Déu capaç de fer qualsevol cosa, capaç de complir qualsevol promesa! (Èxode 14:1-31)

 Una volta el poble va arribar a l’altra banda, el mar va engolir el faraó i el seu exèrcit. Míriam va poder comprovar que Jehovà era més fort que l’exèrcit més poderós del món. El poble es va sentir motivat a cantar-li una cançó a Jehovà, i Míriam liderava les dones entonant la tornada: «Canteu al Senyor per la seua gran victòria; ha tirat al mar cavalls i cavallers» (Èxode 15:20, 21; Salm 136:15).

 Aquella va ser l’experiència més impactant de la vida de Míriam, un moment que no oblidaria mai. Arribats a este punt, la Bíblia es referix a Míriam com a profetessa. És la primera dona que rep esta designació, una de les poques escollides per a servir a Jehovà d’esta manera tan especial (Jutges 4:4; 2 Reis 22:14; Isaïes 8:3; Lluc 2:36).

 La Bíblia ens recorda aixina que Jehovà ens observa i anhela beneir els nostres esforços, paciència i desig de servir-lo. Tots, siguem jóvens o majors, hòmens o dones, podem mostrar la nostra fe en Jehovà. Això el complau; mai ho oblidarà i estarà feliç de recompensar-nos (Hebreus 6:10; 11:6). Quina bona raó per a imitar la fe de Míriam!

 Rebre privilegis i reconeixement comporta benediccions però també perills. Quan Israel va ser alliberada de l’esclavitud, Míriam era probablement la dona més prominent de la nació. Sucumbiria a l’orgull i a l’ambició? (Proverbis 16:18) Per desgràcia, en una ocasió, sí que ho va fer.

 Uns pocs mesos després de l’èxode, va arribar al campament un grup que venia de molt lluny. Era Siporà, la dona de Moisés, i els seus dos fills que venien amb Jetró, el seu sogre. Moisés s’havia casat amb ella durant els 40 anys que va viure en Madian. Potser Siporà se n’havia anat al seu país per a visitar la família, i ara tornava al campament d’Israel en companyia de son pare (Èxode 18:1-5). Imagina’t el rebombori que la seua arribada va causar en el poble! Probablement, molts tenien ganes de conéixer l’esposa de l’home que Déu havia escollit per a guiar-los en l’eixida d’Egipte.

 S’incomodaria Míriam per l’arribada de Siporà? Tal volta al principi no. Però amb el temps va cedir a l’orgull. Podria haver-se sentit amenaçada al pensar que Siporà li podria llevar el seu lloc com a dona més important de la nació. En qualsevol cas, Míriam i Aaron començaren a parlar malament d’ella. I com sol passar, això prompte es va convertir en crítica maliciosa. Al principi es van queixar només de Siporà, per no ser israelita sinó cuixita. a Però la seua crítica va augmentar fins al punt de començar a queixar-se de Moisés. De fet, deien: «¿És que el Senyor ha parlat tan sols amb Moisés? ¿No ens ha parlat també a nosaltres?» (Nombres 12:1, 2).

 Les paraules d’Aaron i Míriam estaven impregnades d’un potent verí. Insatisfets per la manera com Jehovà estava utilitzant a Moisés, volien rebre més autoritat i rellevància. ¿Era perquè Moisés estava abusant del seu poder i buscant la seua pròpia glòria? Està clar que tindria els seus defectes, però l’ambició i l’orgull no estaven entre ells. Tal com diu el registre inspirat: «Moisés era l’home més humil de tota la terra». De totes maneres, Aaron i Míriam estaven actuant malament, i la seua vida corria perill. Tal com diu el relat: «El Senyor ho va sentir» (Nombres 12:2, 3).

 En eixe moment, Jehovà va convocar els tres germans a la tenda de trobament. Allí, la columna de núvol, que representava la presència de Jehovà, va baixar i es va detindre en l’entrada. Llavors, Jehovà va parlar. Va reprendre a Míriam i Aaron recordant-los la relació especial que tenia amb Moisés i la confiança que havia decidit posar en ell. Jehovà els va preguntar: «Per què, doncs, vos heu atrevit a parlar contra Moisés, el meu servent?». Segur que Míriam i Aaron es van posar a tremolar de por. Jehovà va vore la falta de respecte que van mostrar cap a Moisés com una ofensa cap a ell mateix (Nombres 12:4-8).

 Evidentment, Míriam havia sigut la instigadora d’aquell ardit, fent que el seu germà menor es posara de part d’ella i en contra de la seua cunyada. Això ens ajuda a entendre per què Jehovà la va castigar només a ella, ferint-la amb lepra. Aquella terrible malaltia li va deixar la pell «blanca com la neu». Aaron immediatament es va humiliar davant de Moisés, pregant-li que intercedira amb estes paraules: «No ens carregues el pes del pecat que insensatament hem comés». Moisés, tan humil com era, li va implorar a Jehovà: «Déu meu, cura-la, t’ho demane!» (Nombres 12:9-13). L’angoixa que van demostrar els dos germans revela lo molt que estimaven la seua germana major a pesar dels seus errors.

 Jehovà va mostrar misericòrdia i va curar a Míriam perquè s’havia penedit. No obstant, li va ordenar que passara set dies en quarantena fora del campament d’Israel. Obeir-lo degué ser molt humiliant per a Míriam, ja que tots vorien que estava sent disciplinada. Però la seua fe la va salvar. En el seu cor, estava segura que son Pare celestial era just i la disciplinava per amor. Així que va fer el que li va manar. El campament va esperar fins que es compliren els set dies d’aïllament i, per la seua part, Míriam va demostrar de nou la seua fe esperant humilment a tornar «a ser admesa» (Nombres 12:14, 15).

 Jehovà disciplina els qui estima (Hebreus 12:5, 6). Com estimava tant a Míriam, no es va retraure de corregir el seu orgull. La disciplina va ser dolorosa, però també la va salvar perquè, a l’acceptar-la amb fe, Míriam va recuperar el favor de Déu. Finalment, quan tenia uns 130 anys, va morir en el desert de Sin, a Cadeix, quasi al final dels 40 anys que Israel va vagar pel desert (Nombres 20:1). b Segles més tard, Jehovà va parlar amb carinyo del fidel servici de Míriam. Per mitjà del seu profeta Miquees, va recordar al seu poble: «Et vaig rescatar de la terra on eres esclau i vaig enviar davant de tu Moisés, Aaron i Maria [Míriam]» (Miquees 6:4).

 Podem aprendre molt de la vida de Míriam. Per exemple, hem de protegir els més vulnerables i defendre amb valor el que és just, tal com va fer ella quan era una xiqueta (Jaume 1:27). Igual que Míriam, hem de donar a conéixer el missatge de Déu amb alegria (Romans 10:15). Hem d’aprendre a evitar el verí dels zels i el ressentiment (Proverbis 14:30). I també hem de ser humils i acceptar la correcció de Jehovà (Hebreus 12:5). Al fer estes coses, estarem imitant la fe de Míriam.