Un home està assentat en terra, té el cos cobert de cap a peus d’úlceres doloroses. Està a soles, encorbat i amb el cap catxo. S’ha assentat sobre cendres per a demostrar el seu dol. A penes té forces per a espantar les mosques que el molesten i només pot rascar-se amb un tros de terrissa. Ha perdut tant i ha caigut tan baix! Tots, fins i tot els xiquets, es burlen d’ell. Els seus amics, veïns i familiars l’han abandonat, i pensa que el seu Déu, Jehovà, també s’ha tornat en contra d’ell, però està molt equivocat (Job 2:8; 19:18, 22).

 Es tracta de Job, de qui Déu havia dit: «No hi ha cap home com ell en tota la terra» (Job 1:8). Segles més tard, Jehovà encara el recordava com un dels hòmens més justos que han viscut (Ezequiel 14:14, 20).

 Estàs passant per dificultats i desgràcies? El relat de Job pot consolar-te molt. També et pot ajudar a comprendre millor una qualitat imprescindible per a tots els servents de Déu: la integritat. Demostrem esta qualitat quan som completament lleials en el nostre servici a Déu i continuem fent la seua voluntat a pesar de les adversitats. Analitzem l’exemple de Job per a aprendre més sobre esta qualitat.

 Pareix que Moisés, un home fidel, va escriure el relat de la vida de Job algun temps després de la seua mort. Per inspiració divina, Moisés va poder revelar no només els fets que afectaren a Job ací a la terra, sinó també els successos que passaren en el cel.

 Al principi del relat, es descriu a Job disfrutant d’una vida plena i feliç. És un home ric, conegut i respectat a la terra d’Us (probablement al nord d’Aràbia). És generós amb els més necessitats i es preocupa per protegir els desemparats. Jehovà ha beneït a Job i la seua dona amb deu fills. Però, per damunt de tot, Job és un home espiritual. S’esforça per complaure a Jehovà tal com havien fet els seus parents llunyans Abraham, Isaac, Jacob i Josep. Igual que aquells patriarques, Job complix la funció de sacerdot per a la seua família oferint regularment sacrificis a favor dels seus fills (Job 1:1-5; 31:16-22).

 De repent, hi ha un canvi d’escenari en la història de Job. Ara podem vore el que està passant en el cel i descobrir coses que Job no sap. En esta escena, els àngels fidels de Jehovà estan reunits davant d’ell quan Satanàs, un àngel rebel, fa acte de presència. Jehovà sap que Satanàs menysprea el just Job, així que es dirigix a ell destacant l’extraordinària integritat del seu servent. Llavors, Satanàs li replica amb atreviment: «¿És que Job reverencia Déu debades? ¿No és cert que l’has envoltat d’un tancat per a protegir-lo, a ell, la seua família i tots els seus béns?». Satanàs odia les persones íntegres, perquè posen de manifest que és un traïdor sense escrúpols cada volta que demostren devoció de tot cor a Jehovà. Per esta raó, Satanàs insistix que Job servix a Déu per conveniència i afirma que, si Job ho perdera tot, maleiria a Jehovà a la cara (Job 1:6-11).

 Encara que Job no ho sabia, Jehovà li estava confiant un gran privilegi, demostrar que Satanàs mentia. Li va permetre al Diable llevar-li a Job tot el que tenia, però sense tocar la seua persona. Així que Satanàs va posar en marxa el seu sàdic pla. En només un dia, un seguit de tragèdies va colpejar a Job. Començaren informant-li que, de repent, havia perdut tots els seus ramats, primer els bous i les someres, després les ovelles i, finalment, els seus camells. A més, els servents que els cuidaven havien sigut assassinats. Fins i tot, en un d’estos casos, li van dir que havia caigut «foc del cel», probablement rajos. Abans que Job poguera assimilar la pèrdua d’aquelles vides humanes i de tots els seus béns, va arribar la pitjor notícia de totes: una gran ventolada havia colpejat la casa del seu fill major, on estaven reunits tots els seus fills, i els va caure damunt. Tots van morir! (Job 1:12-19)

 És difícil, probablement impossible, imaginar com se sentia Job. Estava tan desconsolat que es va esgarrar la roba, es va rapar el cap i es va deixar caure a terra. Job va arribar a la conclusió que, com Déu li ho havia donat tot, Déu mateix li ho havia llevat. Satanàs li havia fet creure astutament que Jehovà li havia enviat aquelles desgràcies. A pesar d’això, Job no el va maleir, tal com Satanàs havia pronosticat. Més bé, va dir: «Que el nom de Jehovà siga beneït!» (Job 1:20-22).

 Enrabiat, Satanàs no es va donar per vençut. En una altra ocasió, durant una reunió de la cort celestial, es va tornar a presentar davant de Jehovà. De nou, Déu va alabar la integritat que Job estava demostrant a pesar de tots els atacs que Satanàs li estava llançant. Llavors, el Diable va replicar: «Per salvar la pell, l’home s’ho juga tot. Però, només que alces la mà i toques la seua persona, et jure que et maleirà a la cara!». Satanàs estava segur que si Job també perdia la salut, acabaria maleint a Déu. Com Jehovà confiava plenament en el seu servent, li va permetre a Satanàs atacar a Job amb una malaltia, amb la condició que no li llevara la vida (Job 2:1-6).

 Així és com arribem a la terrible situació descrita al principi. Posem-nos en el lloc de la pobra dona de Job: desfeta per la mort dels seus deu fills, ara ha de vore amb impotència com el seu marit patix enormement. Desesperada, li diu: «Encara et mantens ferm en la teua integritat? Maleïx a Déu i mor d’una vegada!». Aquella ja no era la dona que Job coneixia i estimava, era com si haguera perdut l’enteniment. Així i tot, Job no va maleir el seu Déu. No va pecar amb cap paraula (Job 2:7-10).

 Sabies que esta història real t’afecta personalment? Satanàs va dirigir la seua acusació no només contra Job, sinó contra tota la humanitat. Fixa’t, va dir que «per salvar la pell, l’home s’ho juga tot». En altres paraules, Satanàs creu que els humans no són capaços de mantindre la integritat. Afirma rotundament que el teu amor per Jehovà no és sincer i que, per salvar la pell, l’abandonaràs sense pensar-t’ho. En realitat, Satanàs està dient que eres tan egoista com ell! T’agradaria demostrar que és un mentirós? Cadascun de nosaltres té l’oportunitat de fer-ho (Proverbis 27:11). Vegem a continuació una altra prova que va afrontar Job.

 Tres hòmens que coneixien a Job, i que el relat descriu com companys o coneguts seus, s’enteraren del que havia passat i viatjaren per a consolar-lo. Al vore’l de lluny, no el van poder reconéixer. Encorbat pel dolor i amb la pell ennegrida per la malaltia, Job a penes era una ombra de l’home que havia sigut. Primer, estos tres hòmens, Elifaz, Bildad i Sofar, van fer vore que estaven molt apenats plorant fort i tirant-se terra al cap. Després, es van assentar al costat de Job sense dir res. Durant tota una setmana, nit i dia, no van pronunciar ni una paraula. No hem de pensar que es van quedar callats perquè compartien el seu dolor. La veritat és que no es van interessar per ell, ja que només es van fixar en el que era obvi: el terrible patiment de Job (Job 2:11-13; 30:30).

 Finalment, va ser Job qui va començar a parlar. Amb paraules impregnades de dolor, va maleir el dia que va nàixer i va revelar per què se sentia tan miserable: pensava que Déu era l’origen de tots els seus mals (Job 3:1-2, 23). Encara que no havia perdut la fe, Job necessitava desesperadament que el consolaren. Però quan aquells coneguts començaren a parlar, en seguida es va adonar que estaven millor callats (Job 13:5).

 Elifaz, possiblement el més vell i molt més major que Job, va ser el primer en intervindre. Després, els altres dos també s’uniren a la conversació i, en general, van seguir els mateixos raonaments d’Elifaz. Algunes de les coses que van dir podrien semblar inofensives, com ara frases fetes sobre la grandesa de Déu o com castiga els malvats i recompensa els justos. Però, des del principi, es podia percebre un rerefons de crueltat en les seues paraules. Elifaz va gastar una lògica simplista que donava a entendre que si Déu era bo i castigava els malvats —i Job estava sent clarament castigat—, a quina conclusió es podria arribar? No era evident que Job havia pecat? (Job 4:1, 7, 8; 5:3-6)

 No ens sorprén que Job rebutjara aquell raonament, de fet, el va refutar amb contundència (Job 6:25). Però, els tres consoladors cada volta estaven més convençuts que Job era culpable d’un pecat ocult i que, d’alguna manera, es mereixia tot el que li estava passant. Elifaz va acusar a Job de ser un home presumptuós i malvat que menyspreava el temor de Déu (Job 15:4, 7-9, 20-24; 22:6-11). Sofar li va dir que deixara de disfrutar del pecat i s’apartara del mal (Job 11:2, 3, 14; 20:5, 12, 13). I Bildad li va llançar un atac especialment cruel al donar a entendre que els seus fills havien comés algun pecat i que, per això, mereixien haver mort! (Job 8:4, 13)

 Estos hòmens insensats van fer una cosa encara pitjor. Van posar en dubte no només la integritat de Job, sinó la integritat en si mateixa! En les seues paraules d’apertura, Elifaz va descriure l’encontre inquietant que havia tingut amb un esperit invisible. La conclusió que Elifaz va traure d’aquella experiència demoníaca era perversa: «Déu no es fia dels seus propis servents, [i] voldria més enteniment dels seus àngels». Segons este raonament, els simples humans mai podrien complaure a Déu! Més avant, Bildad va afirmar que la integritat de Job era tan important per a Déu com la integritat d’un cuc! (Job 4:12-18; 15:15; 22:2, 3; 25:4-6)

 Alguna volta has intentat consolar algú que estava patint molt? No és gens fàcil. Però, del mal exemple dels falsos consoladors de Job podem aprendre quines coses no hauríem de dir. Amb les seues paraules interminables, altisonants i sense trellat, estos tres hòmens no es van dirigir a Job ni una volta pel seu nom! No van tindre en compte que Job estava afonat ni que necessitava carinyo. a Així que si parles amb algú que està desanimat, sigues afectuós, empàtic i amable. Tracta d’edificar la seua fe i anima’l. Ajuda’l també a confiar en Déu i en la seua gran bondat, misericòrdia i justícia. Això és el que Job hauria fet pels seus companys si hagueren estat en el seu lloc (Job 16:4, 5). Però, com va reaccionar Job als atacs persistents contra la seua integritat?

 El pobre Job ja estava desmoralitzat quan va començar este llarg debat. Des del principi, havia admés que parlava sense pensar i des de la desesperació (Job 6:3, 26). És fàcil entendre el perquè. Les seues paraules reflectien l’angoixa del seu cor i evidenciaven que no comprenia la raó del seu patiment. Job va concloure que Jehovà era el causant de les tragèdies que havien caigut sobre ell i la seua família, perquè havien vingut de repent i pareixien tindre un origen sobrenatural. Com hi havia factors importants que Job desconeixia, va basar part del seu raonament en suposicions errònies.

 A pesar de tot, la fe de Job era forta i ferma. Açò s’evidencia per la manera com es va expressar al llarg del debat, amb precioses veritats que ens animen hui en dia. Quan es va referir a les meravelles de la creació, va explicar fets que cap altre humà hauria pogut saber sense l’ajuda de Déu. Per exemple, va dir que Jehovà «penja la terra sobre el no-res», una afirmació que es va avançar molts segles als descobriments científics (Job 26:7). b I quan va parlar de la seua esperança per al futur, es va expressar amb la mateixa confiança que havien tingut altres hòmens de gran fe. Job creia que si moria, Déu el recordaria, el trobaria a faltar i, amb el temps, el ressuscitaria (Job 14:13-15; Hebreus 11:17-19, 35).

 I què podem dir de la qüestió de la integritat? Elifaz i els seus dos amics afirmaven que la integritat de l’home no és important per a Déu. S’ho va creure Job? En absolut! De fet, va assegurar que a Déu sí que li importa la nostra integritat al dir amb total confiança: «Reconeixerà la meua integritat!» (Job 31:6). A més, Job tenia clar que els falsos raonaments dels suposats consoladors eren en realitat un atac contra la seua integritat. Això el va motivar a pronunciar les paraules de la seua intervenció més llarga, la qual tancaria definitivament la boca d’aquells tres hòmens.

 Com Job comprenia que la integritat es demostra cada dia, va exposar que ell la demostrava per la seua manera de viure i comportar-se. Per exemple, evitava tota forma d’idolatria, i tractava els altres amb amabilitat i dignitat. També es mantenia moralment pur, valorava el seu matrimoni i, per damunt de tot, era lleial a l’únic Déu verdader, Jehovà. Per això, Job va poder dir amb el cor en la mà que no renunciaria a la seua integritat mentres visquera (Job 27:5; 31:1, 2, 9-11, 16-18, 26-28).

 Veus la integritat igual que Job? Ell entenia que no és suficient amb dir que eres íntegre, sinó que ho has de demostrar amb obres. Demostrem que som completament íntegres quan obeïm a Déu i fem lo correcte als seus ulls en la nostra vida quotidiana, inclús quan passem per dificultats. Si vivim d’esta manera, alegrarem el cor de Jehovà i frustrarem el seu enemic, Satanàs, tal com Job va fer. No hi ha millor manera d’imitar la fe de Job!

 Però la història no acaba ací. Job havia perdut l’equilibri, s’havia ofuscat tant en defendre la seua innocència que havia oblidat defendre la de Déu. Estava clar que necessitava correcció i ajuda espiritual. A més, com encara estava fent front al dolor i la pena, li feia falta amb urgència que algú el consolara de veritat. Què faria Jehovà per este home fidel i íntegre? Un altre article d’esta sèrie ens ho respondrà.