En l’antiguitat, es va manar als israelites que donaren un delme, a o la dècima part dels seus ingressos anuals, com a part de la seua contribució al finançament de l’adoració verdadera. Déu els va dir: «Donaràs puntualment cada any la desena part de les teues collites» (Deuteronomi 14:22).

 El manament de donar el delme formava part de la llei mosaica, el conjunt de lleis que Déu va donar a l’antic Israel. Els cristians no estem subjectes a la llei mosaica i per tant no estem obligats a donar un delme (Colossencs 2:13, 14). En comptes d’això, cada cristià contribuïx «allò que de cor ha decidit, no de mala gana ni per força, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria» (2 Corintis 9:7).

•  El delme en «l’Antic Testament»

•  El delme en el «Nou Testament»

 El delme es menciona en diferents ocasions en el conjunt de llibres de la Bíblia conegut com l’Antic Testament. La majoria d’estes ocasions corresponen al període en què la Llei ja s’havia donat a Israel per mitjà de Moisés. Tot i això, el delme es menciona un parell de voltes en un període anterior a la llei mosaica.

Abans de la llei mosaica

 La primera persona que menciona la Bíblia oferint un delme és Abraham (Gènesi 14:18-20; Hebreus 7:4). Pareix que el seu delme va ser un regal puntual al rei i sacerdot de Salem, ja que no trobem evidències en el relat bíblic que ell o els seus fills tornaren a oferir un delme.

 El segon cas que menciona la Bíblia és el de Jacob, el net d’Abraham. Ell va prometre que si Déu el beneïa, li donaria «la desena part de tot» el que rebera (Gènesi 28:20-22). Segons alguns erudits bíblics, és possible que Jacob pagara este delme en forma de sacrificis animals. Encara que es va comprometre fent este vot, no va establir una norma per a la seua família.

Davall la llei mosaica

 Als israelites de l’antiguitat se’ls va manar que donaren el delme per a finançar les activitats religioses.

•   El delme tenia el propòsit de mantindre els treballadors religiosos que servien a temps complet –els levites, inclosos els sacerdots–, ja que estos no tenien una terra pròpia per a cultivar (Nombres 18:20, 21). Els levites que no eren sacerdots rebien el delme del poble i contribuïen la millor «desena part» d’eixe delme als sacerdots (Nombres 18:26-29).

•   Sembla que es demanava un segon delme anual, el qual beneficiava tant als levites com als no levites (Deuteronomi 14:22, 23). Les famílies israelites usaven esta provisió per a les festes especials, i alguns anys es compartia amb els més pobres (Deuteronomi 14:28, 29; 26:12).

 Com es calculava el delme? Els israelites apartaven la dècima part de la producció anual de la terra (Levític 27:30). Si optaven per pagar el delme en diners en comptes de productes, havien d’augmentar el seu valor un 20 per cent (Levític 27:31). També se’ls va demanar que donaren «el delme dels ramats de vaques, d’ovelles o de cabres» (Levític 27:32).

 Per a determinar el delme del bestiar, els israelites seleccionaven cada dècim animal que eixira del tancat o del corral. La Llei especificava que no havien d’examinar els animals seleccionats ni canviar eixos animals per diners (Levític 27:32, 33). Però, en canvi, el segon delme que s’usava en les festes anuals sí que es podia canviar per diners. Açò era una ajuda per als israelites que viatjaven llargues distàncies per a assistir a les festes (Deuteronomi 14:25, 26).

 Quan es pagava el delme? Els israelites pagaven el delme cada any (Deuteronomi 14:22). No obstant, cada set anys es feia una excepció. Eixe any era un sàbat, o any de descans, en el qual els israelites no cultivaven la terra ni obtenien collita (Levític 25:4, 5). En consideració a esta circumstància, no es demanava el delme de la collita. Cada tercer i sext any del cicle sabàtic de set anys, els israelites compartien el segon delme amb els pobres i els levites (Deuteronomi 14:28, 29).

 Quin era el castic per no pagar el delme? La Llei no estipulava un castic per no pagar el delme. El delme era una obligació moral. Els israelites havien de declarar davant de Déu que havien oferit el delme i demanar la seua benedicció per haver-ho fet (Deuteronomi 26:12-15). Déu veia a aquell que retenia el delme com algú que li furtava (Malaquies 3:8, 9).

 Era el delme una càrrega excessiva? No. Déu va prometre a la nació que si donaven el delme, abocaria sobre ells la seua benedicció i que no els faltaria de res (Malaquies 3:10). Per contra, la nació patia quan no pagaven el delme, ja que perdien la benedicció de Déu i no es beneficiaven del treball que els sacerdots i levites es veien obligats a descuidar (Nehemies 13:10; Malaquies 3:7).

 Durant la vida de Jesús com a humà, el delme encara era un requisit per als servents de Déu. No obstant això, este requisit es va abolir després de la mort de Jesús.

En temps de Jesús

 En la part de la Bíblia coneguda com a Nou Testament es mostra que els israelites continuaven oferint el delme mentres Jesús estava en la terra. Encara que va reconéixer que el delme era una obligació per a ells, va condemnar els líders religiosos que el pagaven escrupolosament però que havien «abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l’amor i la fidelitat» (Mateu 23:23).

Després de la mort de Jesús

 El delme ja no era necessari després de la mort de Jesús. La seua mort en sacrifici va abolir la llei mosaica, inclòs el manament de «recollir el delme» (Hebreus 7:5, 18; Efesis 2:13-15; Colossencs 2:13, 14).