«Perquè la paraula de Déu està viva i actua amb poder. Està més esmolada que qualsevol espasa de dos fils i penetra fins a separar l’ànima de l’esperit, i les articulacions del moll de l’os, i és capaç de revelar els pensaments i les intencions del cor» (Hebreus 4:12, La Biblia. Traducción del Nuevo Mundo).

 «La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor» (Hebreus 4:12, Bíblia valenciana. Traducció interconfessional).

 Tal com es registra en la Bíblia, el missatge de Déu per a la humanitat té el poder de revelar els nostres pensaments i intencions reals. També té el poder de canviar les persones a millor.

 «La paraula de Déu està viva». L’expressió «la paraula de Déu» es referix al propòsit de Déu, o a les seues promeses revelades en la Bíblia. a Un important aspecte d’este propòsit és que els humans obedients visquen per sempre en la terra disfrutant de pau i unitat (Gènesi 1:28; Salm 37:29; Apocalipsi 21:3, 4).

 En quin sentit està «viva» la paraula de Déu, o el seu propòsit? Per una part, té el poder d’influir en els cors d’aquells que l’accepten, donant-los esperança i un propòsit en la vida (Deuteronomi 30:14; 32:47). També està «viva» perquè el Déu viu està treballant per a que les seues promeses es complisquen completament (Joan 5:17). A diferència dels humans, Déu no fa una promesa i després se n’oblida d’ella o s’adona que no és capaç de complir-la (Nombres 23:19). Tal com ell diu: «La paraula que ix dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda» (Isaïes 55:10, 11).

 «La paraula de Déu [...] actua amb poder». Esta expressió també pot traduir-se per «és poderosa», «és eficaç» o «acomplix qualsevol cosa que es proposa». Per tant, tot el que Jehovà b diu o promet definitivament es complirà (Salm 135:6; Isaïes 46:10). De fet, Déu pot complir les seus promeses de maneres que s’escapen a la nostra imaginació (Efesis 3:20). c

 La paraula de Déu també «actua amb poder» ajudant els qui valoren el seu missatge a fer canvis positius en la seua personalitat i en la seua vida. Les ensenyances de Déu arriben a formar part d’ells, influint en la seua manera de pensar, estil de vida i metes (Romans 12:2; Efesis 4:24). En eixe sentit, la «paraula de Déu [...] actua eficaçment» en els qui l’accepten com a tal (1 Tessalonicencs 2:13).

 «La paraula de Déu [...] està més esmolada que qualsevol espasa de dos fils». De manera figurada, la paraula de Déu està més esmolada que qualsevol espasa forjada pels hòmens. El missatge de Déu és tan penetrant que arriba al cor, és a dir, a la persona interior, on cap ensenyança humana pot arribar. Això és el que continua explicant Hebreus 4:12.

 «La paraula de Déu [...] penetra fins a separar l’ànima de l’esperit, i les articulacions del moll de l’os». En la Bíblia, la paraula «ànima» es referix a la persona en si, mentres que «esperit», a la persona interior (Gàlates 6:18). Parlant figuradament, «la paraula de Déu» penetra directament al «moll de l’os», als nostres sentiments o pensaments més profunds. Al revelar-nos com som realment en el nostre interior, cosa que cap humà pot fer, les ensenyances de Jehovà poden motivar-nos a fer canvis positius. Això alegra tant al nostre Creador com a nosaltres.

 «La paraula de Déu [...] és capaç de revelar els pensaments i les intencions del cor». La manera com una persona respon a la paraula de Déu revela els seus pensaments reals i, fins i tot, les seues intencions. Per exemple, si una persona accepta la paraula de Déu i fa els canvis necessaris en la seua vida, demostra que és humil i sincera, i que vol complaure el seu Creador. D’altra banda, si intenta buscar defectes a la paraula de Déu, podria estar demostrant qualitats negatives com l’orgull i l’egoisme. O podria estar tractant de justificar una conducta que Déu no aprova (Jeremies 17:9; Romans 1:24-27).

 Tal com diu una obra de consulta, la paraula de Déu «pot arribar fins a la part més recòndita del nostre ser». No hi ha cap aspecte de la persona interior que Déu no puga vore ni que la seua paraula puga traure a la llum. De fet, tal com diu Hebreus 4:13: «Tot és nu i descobert davant dels ulls d’aquell a qui hem de donar comptes».

 Al voltant de l’any 61, l’apòstol Pau va escriure per inspiració la Carta als Hebreus, dirigida als cristians jueus de Jerusalem i Judea.

 En els capítols 3 i 4, Pau destaca com el mal exemple dels israelites del passat servix d’amonestació per als cristians (Hebreus 3:8-12; 4:11). Jehovà va prometre alliberar els israelites de l’esclavitud i portar-los a una terra on podrien «viure segurs» (Deuteronomi 12:9, 10). No obstant això, la generació d’israelites que va eixir d’Egipte va mostrar falta de fe en les promeses de Déu i una volta darrere d’una altra va desobeir els Seus manaments. Com a resultat, no entraren en el «lloc de repòs» de Déu ni tingueren una bona relació amb Ell. En comptes d’això, van morir en el desert. Encara que els seus descendents van heretar la terra promesa, també començaren a desobeir a Jehovà. Amb el temps, això va causar molt de patiment a la nació (Nehemies 9:29, 30; Salm 95:9-11; Lluc 13:34, 35).

 Pau explica que els cristians haurien d’aprendre del mal exemple d’estos israelites infidels, perquè a diferència d’ells, podem entrar en el repòs de Déu si obeïm la seua paraula i tenim plena fe en les seus promeses (Hebreus 4:1-3, 11).

 Per a fer-te una idea general de la Carta als Hebreus, mira este vídeo.