Harvey era el major de quatre germans. La seua família va conéixer la veritat en Midland Junction (Austràlia Occidental) durant la greu crisi econòmica dels anys trenta. L’educació que va rebre dels seus pares el va dur a estimar a Jehovà i a batejar-se als 14 anys. Prompte va aprendre a no rebutjar cap assignació teocràtica. Una volta, de jovenet, no va voler llegir La Talaia en la reunió perquè no se sentia qualificat. Però el germà que va raonar amb ell li va dir: «Quan algú en l’organització de Jehovà et demana que faces alguna cosa, és perquè creu que estàs qualificat!» (2Co 3:5).

Vaig conéixer la veritat en Anglaterra junt amb ma mare i la meua germana major. Mon pare acceptaria la veritat molt més tard, però al principi es va oposar. En contra de la seua voluntat, em vaig batejar quan encara no tenia els deu anys. Em vaig posar la meta de ser precursora i després, missionera. Però mon pare no m’ho permetria fins que complira els 21. Com no tenia la intenció d’esperar tant de temps, només fer els 16, em vaig mudar  a Austràlia. La meua germana major ja vivia allí, i mon pare no es va oposar al fet que me n’anara a viure amb ella. Finalment, quan vaig complir els 18, vaig començar a servir de precursora.

En Austràlia, vaig conéixer a Harvey. Els dos compartíem la meta de servir a Jehovà com a missioners. Ens casàrem en 1951. Després de dos anys servint com a precursors, ens van oferir l’obra itinerant. El nostre circuit s’estenia per una gran part d’Austràlia Occidental, per això, a sovint havíem de conduir llargues distàncies per zones àrides i aïllades.

En 1954, ens van convidar a assistir a la classe 25 de Galaad. El nostre somni de ser missioners prompte es faria realitat! Arribàrem a Nova York en barco i, immediatament, començàrem un estudi rigorós de la Bíblia. Com a part del programa, havíem d’estudiar espanyol, tot un repte per a Harvey perquè li costava pronunciar les erres.

Durant l’escola, els instructors van anunciar que els qui estigueren interessats en anar a servir al Japó podien apuntar-se a les classes de japonés. Decidírem que seria millor que l’organització de Jehovà triara la nostra assignació. Poc després, Albert Schroeder, un dels instructors de Galaad, es va enterar que no ens havíem apuntat a les classes, i ens va dir: «Penseu-vos-ho millor». Com continuàvem dubtant, el germà Schroeder ens va informar: «Els altres instructors i jo vos hem inscrit. A vore com se vos dona el japonés». I, a diferència de l’espanyol, Harvey no va tindre problema en adaptar-se a eixe idioma.

En 1955, arribàrem al Japó, on només hi havia 500 publicadors en tot el país. Harvey tenia 26 anys, i jo, 24. Ens van assignar a la ciutat portuària de Kobe, on vam servir durant quatre anys. Després, ens va fer iŀlusió que ens convidaren de nou a l’obra itinerant, i vam servir prop de la ciutat de Nagoya. Ens agradava tot lo relacionat amb la nostra assignació: els germans, el menjar, el paisatge... No obstant, no va tardar en presentar-se una altra oportunitat per a fer el que Jehovà ens demana.

Després de tres anys en l’obra itinerant, la sucursal del Japó ens va preguntar si estaríem  dispostos a anar a Taiwan per a predicar al poble indígena Amis. Alguns germans amis s’havien fet apòstates, i es necessitava algú que parlara bé el japonés per a posar fi a la situació. a Va ser una decisió difícil, perquè ens encantava la nostra assignació en el Japó. Però, com Harvey havia aprés a no dir mai que no a una assignació, vam acceptar.

Arribàrem en novembre de 1962, Taiwan tenia 2.271 publicadors, la majoria d’ells, amis. Però primer necessitàvem aprendre xinés. Només teníem un llibre de text i una mestra que no parlava anglés, però ens l’ensenyàrem.

Poc després d’arribar a Taiwan, Harvey va ser nomenat servent de sucursal. Com era una sucursal xicoteta, podia atendre les seues responsabilitats i, alhora, coŀlaborar durant tres setmanes al mes amb els germans amis. També servia com a superintendent de districte de tant en tant, i això incloïa fer discursos en les assemblees. Harvey podia haver fet els discursos en japonés i els amis l’haurien entés, no obstant, el govern només permetia que es feren reunions religioses en xinés. Així que Harvey, a qui encara li costava l’idioma, feia els discursos en xinés mentres un germà l’interpretava a la llengua dels amis.

En aquell moment, Taiwan estava davall la llei marcial, per això els germans havien de soŀlicitar permís per a celebrar les assemblees. Obtindre els permisos no era fàcil, i la policia a sovint tardava en concedir-los. Si per a la setmana de l’assemblea encara no ens l’havien concedit, Harvey s’assentava en l’oficina de policia fins que li’l donaren. Com a la policia li feia vergonya que un estranger s’haguera d’esperar en la comissaria, l’estratègia funcionava.

Durant les setmanes que passàvem amb els germans, normalment caminàvem una hora o més, escalant muntanyes i travessant rius. Recorde la primera volta que vaig escalar una muntanya. Després d’un desdejuni ràpid, a les cinc i mitja del matí, agarràrem un autobús fins a un poble llunyà, creuàrem el llit d’un riu molt ample i pujàrem la falda d’una muntanya. Era tan escarpada que els peus del germà que anava davant de mi estaven a l’altura dels meus ulls.

Aquell matí, Harvey va estar predicant amb alguns germans locals, mentres jo donava testimoni a soles en una aldea on la gent parlava japonés. Al voltant de la una, estava desmaiada perquè feia moltes hores que no havia menjat res. Quan finalment em vaig trobar amb Harvey, els germans ja se n’havien anat. Harvey havia canviat algunes revistes per tres ous de gallina. Em va ensenyar com menjar-me’n un fent un foradet per dalt i per baix, i xuplant. Encara que no pareixia molt apetitós, en vaig provar un. Però, qui es menjaria el tercer? Jo, perquè Harvey no tindria forces per a carregar amb mi muntanya avall si em desmaiava de fam.

Una volta, en una assemblea de circuit, em va passar una cosa curiosa. Estàvem allotjats en casa d’un germà al costat de la Sala del Regne. Per als amis, el bany és molt important, i la dona del superintendent de circuit ens en va preparar un. Com Harvey estava molt ocupat, em va dir que em banyara jo primer. El bany consistia en tres recipients: una safa d’aigua gelada, una altra d’aigua calenta i un pitxeret buit. Per a la meua sorpresa, la dona del superintendent els havia coŀlocat fora de la casa, a la vista dels germans que estaven en la Sala del Regne ajudant amb els preparatius per a l’assemblea. Li vaig demanar una cortineta o alguna cosa pareguda, i ella em va dur un plàstic transparent. Vaig pensar en amagar-me entre les ombres de darrere de la casa. Però allí hi havia unes oques traient el cap a través de la tanca preparades per a picar a qualsevol que s’acostara massa. I vaig raonar: «Els germans estan massa ocupats per a adonar-se que m’estic banyant, i si no em banye, s’ofendran. Així que, vinga!». I ho vaig fer.

Harvey es va adonar que als germans amis els costava progressar espiritualment perquè molts eren analfabets i no tenien publicacions en el seu idioma. Aprofitant que feia poc que la llengua amis s’havia començat a escriure i que es feia amb caràcters llatins, semblava bona idea ensenyar als germans a llegir en el seu propi idioma. Va ser un treball enorme però, gràcies a això, els germans van poder estudiar pel seu compte. Les publicacions en amis es van fer disponibles a finals dels anys seixanta i, en 1968, es va publicar la primera Talaia en amis.

No obstant, el govern no volia que distribuírem publicacions si no estaven en xinés. Així que, per a evitar problemes, La Talaia en amis es va publicar en diferents formats. Per exemple, durant un temps, usàrem una edició combinada de La Talaia en mandarí i amis. Si algú sospitava, pareixia que estàvem usant la revista per a ensenyar xinés a la gent local. A partir d’aquell moment, l’organització de Jehovà ha subministrat moltes publicacions en llengua amis per a ajudar estes persones a aprendre les veritats bíbliques (Fets 10:34, 35).

Durant els anys seixanta i setanta, molts germans amis no estaven vivint d’acord amb les normes de Déu. Com no comprenien del tot els principis bíblics, alguns portaven una vida immoral, s’emborratxaven o consumien tabac i anous de bètel. Harvey visitava moltes congregacions intentant que els germans veren els assumpts des del punt de vista de Jehovà. En un d’estos viatges, vam viure l’experiència mencionada al principi.

Els germans humils estigueren dispostos a fer canvis, però per desgràcia molts altres, no. I en un període de vint anys, Taiwan va passar de tindre més de 2.450 publicadors a només uns 900. Això va ser molt desanimador. No obstant, sabíem que Jehovà mai beneiria una organització que no estiguera neta (2Co 7:1). Finalment, els germans abandonaren les pràctiques incorrectes i, amb la benedicció de Jehovà, ara hi ha més d’11.000 publicadors en Taiwan.

A partir dels anys huitanta, el progrés espiritual de les congregacions amis es va fer evident, i Harvey podia passar més temps en el camp xinés. Va disfrutar d’ajudar els marits d’algunes germanes a fer-se Testimonis. Recorde lo feliç que estava quan un d’ells va orar per primera volta a Jehovà. Jo també m’alegre d’haver atret a Jehovà moltes dones de cor sincer. Inclús vaig tindre el privilegi de servir en la sucursal de Taiwan amb el fill i la filla d’una de les meues antigues estudiants de la Bíblia.

Lamentablement, m’he quedat sense company. Després de quasi 59 anys de matrimoni, el meu estimat Harvey va morir de càncer l’1 de gener de 2010. Havia dedicat prop de sis dècades al servici a temps complet! Encara l’enyore moltíssim. Però vaig ser molt feliç donant-li suport en el començament de l’obra en dos països fascinants! Vam aprendre a parlar —i, en el cas de Harvey, també a escriure— dos idiomes asiàtics molt complicats.

Uns pocs anys després, la Junta Directiva va decidir que, per la meua edat, lo millor per a mi era que tornara a Austràlia. Lo primer que vaig pensar va ser: «No vull anar-me’n de Taiwan». Però Harvey m’havia ensenyat a fer sempre el que l’organització de Jehovà em demane, així que ho vaig fer. Amb el temps vaig comprendre que tornar havia sigut una bona decisió.

En l’actualitat, servisc en la sucursal d’Australàsia entre setmana, i els caps de setmana, en una congregació local. És un plaer per a mi gastar el japonés i el xinés per a fer visites guiades en Betel. Però, anhele fervorosament que arribe el dia de la resurrecció, sabent que Harvey, qui va aprendre a fer sempre el que Jehovà demana, està en el lloc més segur, en la Seua memòria (Jn 5:28, 29).