A l’any següent, es va anunciar a la família Betel que es necessitaven voluntaris per a servir en la sucursal de Sud-àfrica, on s’havia instaŀlat una rotativa nova. Em vaig oferir i em va alegrar molt que em seleccionaren. També van seleccionar altres tres betelites canadencs: Dennis Leech, Bill McLellan i Ken Nordin. Ens van dir que el nostre bitllet era només d’anada!

Vaig telefonar a ma mare i li vaig dir: «Mamà, t’he de donar una notícia. Me’n vaig a Sud-àfrica!». Ma mare era una dona tranquiŀla, però també una dona espiritual i amb molta fe. No va parlar massa, però sabia que tenia el seu suport. Ni ella ni mon pare es van oposar mai a la meua decisió, encara que els entristia el fet que me n’anara tan lluny.

Primer vam anar a la Betel de Booklyn, on els quatre vam rebre capacitació en composició i impressió tipogràfica amb màquines linotip. Després pujàrem a un barco de càrrega en direcció a Ciutat del Cap (Sud-àfrica). Acabava de complir els 20 anys. Era de nit quan vam començar el nostre llarg viatge en tren des de Ciutat del Cap fins a Johannesburg. A trenc d’alba, vam fer la primera parada en un poblet del Karoo, una zona semidesèrtica. Feia molta calor i hi havia una gran polseguera. Els quatre vam mirar per la finestra i ens vam preguntar quina classe de lloc era eixe. Estàvem preocupats perquè no sabíem a on ens havíem clavat. Anys després, quan vam tornar allí, ens vam adonar que aquells poblets eren encantadors i tranquils.

Durant uns pocs anys, la meua assignació va ser portar la impressionant i complicada màquina linotip. Preparava les línies de lletres per a imprimir les revistes La Talaia i Desperteu-vos! La sucursal imprimia les revistes en molts idiomes africans, no només de Sud-àfrica, sinó també d’altres països més al nord. Quin bon ús se li estava donant a aquella rotativa nova que ens havia fet recórrer mig món!

Després, vaig treballar en l’Oficina d’Impremta, que s’encarregava de diferents aspectes de la impressió, el transport i la traducció.  Portava una vida ocupada, però molt satisfactòria.

En 1968, em vaig casar amb Laura Bowen, una precursora que vivia prop de Betel i que coŀlaborava com a transcriptora en el Departament de Traducció. En aquella època, quan et casaves, no solies quedar-te en Betel. Així que, ens van donar una assignació com a precursors especials. Estava un poc preocupat. Després de deu anys en Betel, amb menjar i casa assegurats, com ens les arreglaríem amb la mesada de precursors especials? Cada un de nosaltres rebria 25 rands al mes —que en aquell moment equivalia a uns 35 $— però només si arribàvem a la meta d’hores, revisites i publicacions deixades. Amb eixos diners, havíem de pagar el lloguer, el menjar i el transport, així com gastos mèdics i personals.

Ens van assignar a un grup xicotet prop de la ciutat de Durban, en la costa de l’oceà Índic. Hi havia una gran població índia, molts dels quals eren descendents dels treballadors no-remunerats que originalment havien sigut contractats per a la indústria del sucre a finals del segle XIX. Ara tenien altres ocupacions, però encara mantenien la seua cultura i menjars típics, inclosos deliciosos curris. I com parlaven anglés, la predicació ens era més fàcil.

S’esperava que els precursors especials predicaren 150 hores al mes. Així que Laura i jo vam planificar fer sis hores el primer dia. Feia molta basca i no teníem revisites ni cursos bíblics. Sis hores picant portes! Quan ja pensava que havia passat prou de temps, vaig mirar el meu rellotge, i només havien passat 40 minuts! Em preguntava com podríem acostumar-nos a això.

No vam tardar molt en organitzar-nos. Cada dia preparàvem uns sàndwitxs i un termo amb sopa o café. Quan necessitàvem parar, aparcàvem el nostre xicotet Volkswagen davall de l’ombra d’un arbre i, a voltes, ens véiem rodejats de xiquets indis molt guapets que ens miraven amb curiositat. En uns pocs dies, ens vam adonar que després de les primeres dos o tres hores, la resta del dia passava volant.

Que feliços ens feia ensenyar la veritat de la Bíblia a gent tan hospitalària com la del nostre territori! Els indis eren respectuosos, simpàtics i temorosos de Déu. Molts hindús responien favorablement al missatge. Els encantava aprendre sobre Jehovà, Jesús, la Bíblia, el futur en un nou món de pau i l’esperança per als morts. En un any, ja portàvem 20 cursos bíblics! Cada dia, solíem dinar amb una de les famílies amb les que estudiàvem. Érem tan feliços...

Al poc temps, vam rebre una altra assignació: l’obra itinerant al llarg de la costa del preciós oceà Índic. Cada setmana, ens quedàvem en casa d’una família mentres visitàvem els publicadors de la congregació i treballàvem amb ells per a animar-los. Ens tractaven com si fórem part de la seua família. Disfrutàvem de passar temps amb ells, els seus fills i els seus animals de companyia. Vam passar dos anys meravellosos. Però, sense esperar-ho, un germà de la sucursal ens va telefonar i ens va dir: «Ens agradaria que tornàreu a Betel». Li vaig respondre que estàvem molt contents on estàvem, però que aniríem allà on se’ns assignara.

En Betel, vaig començar a treballar en el Departament de Servici, on vaig tindre el privilegi de coŀlaborar amb molts germans madurs i d’experiència. En aquell temps, després de visitar una congregació, el superintendent de circuit enviava un informe a la sucursal, i el Departament de Servici enviava una carta a la congregació basada en eixe informe. El propòsit d’estes cartes era animar i donar la guia necessària. Açò implicava molt de treball per als nostres  secretaris, que traduïen la correspondència del xosa, zulu i altres idiomes a l’anglés i, en acabant, de l’anglés als idiomes africans. Apreciava molt estos traductors incansables que m’ajudaven a comprendre les dificultats que afrontaven els nostres germans i germanes negres.

En aquell moment, en Sud-àfrica, estava vigent l’apartheid, un sistema de segregació que assignava a cada raça una zona on viure. Així que, no hi havia massa contacte social entre persones de diferents races. Els nostres germans negres parlaven, predicaven i assistien a les reunions en la seua pròpia llengua.

No coneixia molts africans negres, perquè sempre havia estat assignat al territori d’una congregació de parla anglesa. Però, ara tenia l’oportunitat d’aprendre sobre ells, la seua cultura i els seus costums. Vaig descobrir els reptes que els nostres germans afrontaven a causa de les tradicions locals i creences religioses. Encara que els suposara afrontar una forta oposició per part de la seua família i veïns, que valents eren d’alliberar-se de tradicions antibíbliques i de rebutjar les pràctiques espiritistes! En les zones rurals hi havia molta pobrea. La majoria havien anat poc a l’escola, però respectaven la Bíblia.

Vaig tindre el privilegi de treballar en alguns casos legals relacionats amb la llibertat religiosa i la neutralitat. Em va enfortir molt la fe observar la lleialtat i el valor dels Testimonis jovenets que havien sigut expulsats de l’escola per negar-se a resar i a cantar himnes religiosos.

En un xicotet país africà, abans anomenat Swazilàndia, els germans afrontaren un altre repte. Quan el rei Sobhuza II va morir, es va exigir a tots els ciutadans que participaren en certs rituals funeraris. Els hòmens s’havien d’afaitar el cap, i les dones havien de deixar-se el monyo curt. A molts germans i germanes se’ls va perseguir per negar-se a participar en esta pràctica relacionada amb l’adoració als avantpassats. Com ens alegrava vore la seua lleialtat a Jehovà! La nostra fe es va enfortir a l’observar la fidelitat i la paciència dels nostres germans d’Àfrica.

En 1981, em van demanar que coŀlaborara en la implementació de mètodes d’impressió informatitzats. Així que vaig tornar a la impremta. Va ser una etapa molt emocionant! El món editorial estava canviant. Un comercial local li va deixar a la sucursal una fotocomponedora tipogràfica per a que la provara sense cap compromís. Al final vam canviar les nou màquines linotip per cinc noves fotocomponedores tipogràfiques. També es va instaŀlar una nova premsa rotativa òfset. Imprimíem més que mai!

La informàtica va permetre la creació de nous mètodes de composició per mitjà del Sistema Electrònic d’Edició Multilingüe (MEPS, per les seues sigles en anglés). Que lluny havien quedat aquelles complicades i lentes màquines linotip que havien fet que quatre betelites del Canadà anaren a Sud-àfrica! (Is 60:17) Per aquell temps, els quatre ja ens havíem casat amb germanes precursores molt espirituals. Bill i jo encara servíem en Betel, mentres que Ken i Dennis havien format les seues famílies prop d’allí.

Cada volta hi havia més treball en la sucursal. La quantitat de publicacions bíbliques que traduíem i imprimíem en diferents idiomes no parava de créixer. A més, s’havien d’enviar a altres sucursals. Per això, es necessitava un nou complex Betel que finalment es construiria en una zona molt bonica a l’oest de Johannesburg i es dedicaria en 1987. Va ser un honor participar en eixa expansió i servir per molts anys en el Comité de Sucursal de Sud-àfrica.

En 2001, vaig rebre una gran sorpresa quan em van convidar a servir en el nou Comité de Sucursal dels Estats Units. Encara que ens entristia deixar la faena i els amics en Sud-àfrica, ens emocionava començar una nova vida com a part de la família Betel dels Estats Units.

No obstant, ens preocupava estar tant lluny de la mare de Laura, perquè era molt major. Podíem fer poc per ella des de Nova York, però les tres germanes de Laura es van oferir per a ajudar-la en sentit físic, emocional i econòmic. Ens van dir: «Nosaltres no podem servir a temps complet, però si cuidem de la nostra mare, vos ajudarem a continuar en la vostra assignació». Els estem profundament agraïts.

Igual que les germanes de Laura, el meu germà i la seua dona, que vivien en Toronto (Canadà), es van fer càrrec de ma mare, qui s’havia quedat viuda. Per aquell temps, ja portava més de 20 anys vivint amb ells. Apreciem molt l’amor i les atencions que li van donar fins que va morir poc després que nosaltres arribàrem a Nova York. Quina benedicció tindre familiars dispostos a ajustar les seues vides per a fer-se càrrec de responsabilitats que a voltes poden ser tot un repte!

Durant alguns anys, la meua assignació en els Estats Units va ser la producció de publicacions, un treball que ha anat modernitzant-se i simplificant-se. Recentment, he estat treballant en el Departament de Compres. Que feliç he sigut de treballar durant els passats 20 anys en esta enorme sucursal, que ara té uns 5.000 membres a més d’uns 2.000 voluntaris externs que es desplacen ací per a treballar!

Fa 60 anys, no m’hauria imaginat que estaria ací. Laura ha sigut un suport incondicional durant tot este temps. He tingut una vida meravellosa. Valorem molt les diferents assignacions que hem tingut i la gent encantadora amb la que hem treballat, inclosos els germans de les moltes sucursals que hem visitat en diferents parts del món. Ara que passe dels 80 anys, m’han reduït la càrrega de treball, ja que hi ha germans capacitats més jóvens que poden fer-lo.

El salmiste va escriure: «Feliç la nació que té el Senyor per Déu» (Sl 33:12). Quina gran veritat! Estic molt agraït d’haver pogut servir feliç a Jehovà amb el seu poble.