Vaig nàixer en 1948 en els Països Baixos. L’any següent, la meua família es va mudar a São Paulo (Brasil). Els meus pares anaven molt a l’església i, com a família, llegíem regularment la Bíblia després de sopar. En 1959 vam tornar a emigrar, però en esta ocasió als Estats Units, on ens vam establir en l’estat de Massachusetts.

Mon pare treballava molt per a dur avant una família de huit. Al llarg dels anys, va fer un poc de tot: va treballar com a agent comercial, com a peó de camins i com a representant de vendes d’una aerolínia internacional. A tota la família ens encantava que tinguera esta última faena perquè ens permetia viatjar molt.

En la meua època d’institut, a sovint em preguntava: «Què seré de major?». Alguns dels meus amics decidiren anar a la universitat, mentres que altres s’uniren a l’exèrcit. Però, fer-me soldat no entrava en els meus plans, perquè no m’agradava discutir i, encara menys, lluitar. Així que, per a evitar el servici militar, vaig decidir anar a la universitat. En el fons, volia ajudar els altres perquè pensava que això li donaria sentit a la meua vida.

En la universitat, em vaig interessar per l’antropologia, ja que tenia curiositat per l’origen de la vida. Ens ensenyaven l’evolució, i s’esperava que l’acceptàrem com un fet real. Però, per a mi, algunes explicacions no eren lògiques i requerien una fe cega, que és lo contrari al mètode científic.

En les classes on anava, no s’ensenyaven valors morals. Més bé, es posava l’èmfasi en tindre èxit per damunt de tot. Anar a festes i provar drogues em feia sentir feliç, però l’alegria durava poc. Em preguntava si això era realment una vida amb propòsit.

Més tard, em vaig mudar a Boston i vaig començar a assistir a una universitat d’allí. Per a pagar-me els estudis, vaig agarrar un treball d’estiu on vaig tindre el meu primer contacte amb els testimonis de Jehovà. Un company de faena em va parlar sobre la profecia dels set temps que es troba en el capítol 4 del llibre de Daniel i em va explicar que estàvem vivint en el temps de la fi (Dn 4:10-14 [vv. 13-17 TNM]). No vaig tardar en adonar-me que, si continuava tenint eixes conversacions i prenent-me-les seriosament, hauria de canviar el meu estil de vida. Així que, feia tot el que podia per evitar eixe company.

En la universitat, vaig començar a fer cursos que em prepararien per a fer un voluntariat en l’Amèrica del Sud. Pensava que fer treballs humanitaris per a ajudar els altres li donaria un propòsit a la meua vida. Però vaig descobrir que ni això li donava un sentit. Desiŀlusionat, vaig deixar la universitat al final d’eixe semestre.

En maig de 1970, em vaig mudar a Amsterdam (Països Baixos) per a treballar en la mateixa aerolínia que mon pare. Gràcies a este treball, vaig poder viatjar molt i visitar països en Àfrica, Amèrica, Europa i l’Orient Llunyà. Però, sense importar el país que visitara, vaig vore que en tots els llocs afrontaven grans problemes i ningú semblava tindre la solució. Això va renovar el meu desig de fer alguna cosa que valguera la pena. Així que, vaig decidir tornar als Estats Units i matricular-me de nou en la mateixa universitat de Boston.

No obstant, al cap de poc temps, em vaig adonar que aquelles classes no estaven ajudant-me a trobar la resposta a les meues preguntes sobre la vida. Com no sabia què fer, li vaig demanar consell al meu professor d’antropologia. Per a sorpresa meua, em va dir: «I per què continues estudiant? Deixa-t’ho!». No m’ho va haver de dir dos voltes: vaig deixar la universitat definitivament.

La meua vida continuava sense tindre propòsit, per això vaig decidir unir-me al moviment flower-power. Alguns amics i jo vam anar des dels Estats Units fins a Acapulco (Mèxic) fent autoestop. Vivíem en comunes amb hippies, que semblaven tindre una vida sense problemes. Però al conviure amb ells, en seguida vaig descobrir que el seu estil de vida tampoc tenia sentit ni els aportava verdadera felicitat. Més bé, vaig vore que es permetia la deshonestedat i la deslleialtat.

Per aquell temps, em va vindre al cap un somni de la meua infància. Volia córrer les mars,  no com a mariner, sinó com a capità. Però, per a poder fer-ho, necessitava el meu propi veler. Com el meu amic Tom tenia el mateix somni, vam decidir navegar junts per tot el món. Tenia la iŀlusió de trobar una illa tropical paradisíaca lluny de les normes de la societat.

Tom i jo vam viatjar a Espanya, a una població prop de Barcelona, Arenys de Mar. Vam comprar un veler de 9,4 metres d’eslora anomenat Llygra, i vam començar a arreglar-lo per a que poguera navegar. Com no teníem pressa per a arribar a la nostra destinació, li vam llevar el motor i vam utilitzar l’espai extra per a poder dur més aigua potable. Per a maniobrar el veler en ports xicotets, vam comprar dos rems de cinc metres fets a mida. Finalment, vam salpar cap a les Seychelles, en l’oceà Índic. El nostre pla era navegar al llarg de la costa occidental d’Àfrica i circumdar el cap de Bona Esperança, en Sud-àfrica. Navegàvem amb un sextant, i això ens permetia traçar el nostre rumb usant les estreles, cartes de navegació i almanacs. Em meravellava el fet de poder saber amb exactitud la nostra posició.

No vam tardar en adonar-nos que el nostre vell barquet de fusta no estava preparat per a navegar. Ens entrava aigua a una mitjana de 22 litres per hora! Com he mencionat en la introducció, durant la tempestat, vaig sentir molta por i li vaig orar a Déu per primera volta en molts anys. Li vaig prometre que, si sobrevivia, intentaria conéixer-lo. Finalment, el temporal va amainar i, per primera volta, vaig complir la meua promesa.

Vaig començar a llegir la Bíblia mentres encara estàvem en la mar. Imagina’t l’agradable sensació d’estar assentat en el teu barco enmig del Mediterrani amb la vista perduda en l’horitzó i envoltat de peixos voladors i dofins. De nit, em fascinava la Via Làctia, cosa que em va convéncer encara més de l’existència d’un Déu que s’interessa per la humanitat.

Després d’unes setmanes en la mar, vam arribar al port d’Alacant, en Espanya. Allí vam posar el nostre veler a la venda per a comprar-ne un altre millor. Com era d’esperar, no va ser fàcil trobar un comprador per a un barco tan vell, que feia aigües i no tenia ni motor! Així que, vaig aprofitar aquell temps per a llegir la Bíblia.

Com més llegia la Bíblia, més la veia com un manual que pot ajudar-nos a tindre una vida feliç. Em sorprenia la claredat amb la qual parlava sobre portar una vida neta en sentit moral. I em preguntava per què tanta gent que afirmava ser cristiana, inclòs jo mateix, ignorava el que deia la Bíblia.

Estava decidit a fer canvis importants per a posar en orde la meua vida, per això, vaig deixar les drogues. Vaig pensar que segurament hi havia persones que vivien a l’altura de les elevades normes morals de la Bíblia, i volia trobar-les. Per segona volta, li vaig orar a Déu per a demanar-li que m’ajudara a conéixer-les.

Pel que havia estudiat, em pareixia que lo més lògic era examinar les religions una per una i anar descartant-les fins a trobar la verdadera. Mentres caminava pels carrers d’Alacant, veia molts edificis  religiosos, però com molts d’ells tenien imatges, era fàcil tatxar-los de la meua llista.

Un diumenge per la vesprada, estava assentat en un puig amb vistes al port llegint Jaume 2:1-5, on parla sobre no mostrar favoritisme als rics. Tornant al nostre barco, vaig passar per davant del que semblava un centre religiós amb un cartell en l’entrada que deia: «Sala del Regne dels testimonis de Jehovà».

Vaig pensar: «Posaré a prova esta gent! A vore com em reben». Així que, tot barbut, descalç i amb els vaquers esgarrats, vaig entrar a la Sala del Regne. L’acomodador em va acompanyar fins a la butaca que hi havia al costat d’una dona major, qui amablement em va ajudar a trobar els textos que deia l’orador. Després de la reunió, em va sorprendre molt l’amabilitat amb la qual tots vingueren a saludar-me. Un home em va convidar a sa casa per a seguir conversant. Però, com encara no havia acabat de llegir-me la Bíblia, li vaig dir: «Ja t’avisaré quan estiga preparat». A partir d’eixe moment, vaig començar a assistir a totes les reunions.

Unes setmanes després, vaig visitar aquell home en sa casa, i em va respondre les meues preguntes sobre la Bíblia. A la setmana següent, em va donar una bossa de viatge amb roba de mudar. Em va dir que la roba era d’algú que estava en la presó per obeir el manament bíblic d’estimar-nos els uns als altres i no voler entrenar-se per a la guerra (Is 2:4; Jn 13:34, 35). Ara estava segur d’haver trobat el que estava buscant: gent que posava en pràctica el que la Bíblia deia clarament sobre la moralitat! La meua meta ja no era trobar una illa paradisíaca, sinó estudiar la Bíblia en profunditat. Per això, vaig tornar als Països Baixos.

Vaig tardar quatre dies en arribar a la ciutat holandesa de Groningen fent autoestop. Allí necessitava trobar un treball per a mantindre’m. Vaig demanar faena en una fusteria i, en el formulari que em van donar, em preguntaven quina era la meua religió. Vaig posar que era testimoni de Jehovà. Quan el propietari ho va llegir, vaig vore que li canviava la cara, i em va dir que ja em cridaria, però mai ho va fer.

En una altra fusteria, li vaig preguntar al propietari si necessitava ajuda. Quan em va demanar algun títol o carta de recomanació, li vaig explicar que havia fet treballs de reparació en un veler de fusta. Per a la meua sorpresa, em va dir:  «Pots començar esta vesprada, però amb una condició: no vull que causes problemes en el meu taller, perquè soc testimoni de Jehovà i visc a l’altura dels principis bíblics». El vaig mirar tot sorprés i li vaig dir: «Jo també!». No és d’estranyar que, degut al meu monyo llarg i la meua barba, em diguera: «Què et sembla si estudiem la Bíblia junts?». I vaig acceptar la seua oferta de bona gana. Ara entenia per què l’altre propietari no em va cridar mai. Jehovà estava responent les peticions del meu cor (Sl 37:4). Vaig treballar en el taller d’aquell germà un any. Durant eixe temps, vaig estudiar la Bíblia amb ell i em vaig batejar en gener de 1974.

Un mes després em vaig embarcar en una nova empresa, servir com a precursor, cosa que em va reportar una gran satisfacció. Al mes següent, em vaig mudar a Amsterdam per a donar suport a un grup en llengua espanyola que s’acabava de formar. Quina alegria dirigir cursos bíblics en espanyol i en portugués! En maig de 1975, vaig rebre el privilegi de servir com a precursor especial.

Un dia, una precursora especial anomenada Ineke va vindre a la nostra reunió en espanyol per a presentar-nos la seua estudiant de la Bíblia, que era de Bolívia. Ineke i jo vam decidir cartejar-nos per a conéixer-nos millor i, prompte, vam descobrir que teníem les mateixes metes. Ens casàrem en 1976 i continuàrem servint com a precursors especials fins a 1982, quan se’ns va convidar a assistir a la classe número 73 de Galaad. Quina sorpresa i quina alegria vam sentir quan ens van assignar a l’Àfrica Oriental, on vam servir durant cinc anys en Mombasa (Kenya). En 1987, ens van reassignar a Tanzània, on s’havia alçat la proscripció a la nostra obra de predicar. Vam servir allí durant 26 anys abans de tornar a Kenya.

Ensenyar la veritat de la Bíblia a les persones humils ha donat verdader sentit a la nostra vida. Per exemple, el meu primer estudiant de la Bíblia en Mombasa va ser un home que em vaig trobar mentres predicava. Després d’oferir-li dos revistes, em va dir: «I què faig quan les acabe de llegir?». La setmana següent, vam començar a estudiar la Bíblia amb el llibre Usted puede vivir para siempre en el paraíso en la Tierra, que s’acabava de publicar en suahili. Es va batejar un any després i va començar a servir com a precursor regular. Des de llavors, ell i la seua dona han ajudat prop de 100 persones a dedicar-se i batejar-se.

Quan vaig arribar a comprendre el propòsit de la vida, em vaig sentir com el mercader que va descobrir una perla fina i no va voler deixar-la escapar (Mt 13:45, 46). Volia passar la resta de la meua vida ajudant els altres a trobar el verdader significat de la vida. Junt amb la meua estimada esposa, he experimentat de primera mà com Jehovà beneïx el seu poble amb una vida amb propòsit.