Vaig nàixer en una xicoteta granja que els meus pares tenien en un poblet de Galícia. Era la quarta de huit fills, érem una família feliç. En aquella època era habitual que almenys un dels fills ingressara en un seminari o un convent. En la nostra família ho férem tres de nosaltres.

Als 13 anys me’n vaig anar a un convent en Madrid, on ja estava una de les meues germanes. L’ambient era gelat i impersonal, no existien les amistats, només regles, oracions i austeritat. A primera hora del matí ens reuníem en la capella per a meditar, encara que em distreia amb molta facilitat. Després entonàvem cants religiosos i anàvem a missa, però, com tot era en llatí, no entenia pràcticament res i sentia com si Déu estiguera molt lluny de mi. Els dies passaven en un estricte silenci. Inclús quan la meua germana i jo ens creuàvem, només podíem dir-nos: «Ave Maria puríssima». A penes teníem mitja horeta per a parlar després de menjar. Que diferent era de l’alegria que hi havia en casa! Em sentia a soles i a sovint plorava.

Encara que mai m’havia sentit prop de Déu, em vaig fer monja als 17 anys. En realitat ho vaig fer perquè això era el que s’esperava de mi, però poc després em vaig començar a preguntar si realment era la meua vocació. Les monges ens deien que qui dubtara acabaria en l’infern. No obstant, els dubtes continuaven. Jo sabia que Jesucrist no es va aïllar, sinó que sempre va estar ocupat ensenyant i ajudant els altres (Mateu 4:23-25). Quan tenia 20 anys ja no tenia raons per a ser monja. Sorprenentment, la mare superiora em va dir que, si havia d’estar nadant entre dos aigües, era millor que me n’anara al més prompte possible. Pense que li feia por que influenciara a les altres monges, aixina que vaig deixar el convent.

Quan vaig tornar a casa, els meus pares foren molt comprensius, però com no hi havia treball en el poble, vaig emigrar a Alemanya, on vivia un dels meus germans. Ell pertanyia a un grup comunista d’espanyols expatriats. Em sentia molt bé entre eixes persones que lluitaven pels drets dels treballadors i per la igualtat de la dona. Em vaig fer comunista i amb el temps em vaig casar amb un dels membres del grup. Repartia propaganda i participava en marxes de protesta; em sentia útil.

Però amb el pas del temps, vaig començar a desanimar-me. Em pareixia que els comunistes no practicaven el que predicaven. Eixa sensació va augmentar en 1971, quan uns jóvens del nostre grup incendiaren el consolat espanyol de Frankfurt per a protestar contra les injustícies comeses per la dictadura espanyola. Pensava que era una manera equivocada d’expressar la seua indignació.

Quan va nàixer el nostre primer fill, li vaig dir al meu home que deixaria d’assistir a les reunions de grup. Em sentia molt a soles, ningun dels meus amics va vindre a visitar-me ni a mi ni al meu bebé. Em preguntava si la vida tenia sentit i si valia la pena esforçar-se per millorar la societat.

En 1976, una parella de testimonis de Jehovà espanyols arribaren a ma casa i em deixaren unes publicacions bíbliques. Quan tornaren, els vaig bombardejar amb preguntes sobre el patiment i la injustícia. Per a la meua sorpresa, contestaren totes les meues preguntes amb la Bíblia! En seguida vaig acceptar un curs bíblic.

Al principi, el meu interés era purament inteŀlectual, però les coses canviaren quan el meu home i jo començàrem a assistir a les reunions que els Testimonis celebraven en les seues Sales del Regne. En aquell moment ja teníem dos fills. Els Testimonis ens feien el favor de portar-nos a la Sala i ens ajudaven a cuidar dels xiquets durant les reunions. Vaig arribar a tindre’ls molt de carinyo.

Aixina i tot, seguia tenint dubtes. Una volta que vaig anar a visitar la meua família a Espanya, mon tio, que era sacerdot, va tractar de convéncer-me que deixara d’estudiar, però els Testimonis de la zona m’ajudaren molt. Tal com feren els seus companys d’Alemanya, resolgueren tots els meus dubtes amb la Bíblia. Per això, al tornar a Alemanya, vaig reprendre el meu curs de la Bíblia. Encara que el meu home va deixar d’estudiar, jo vaig seguir i en 1978 em vaig batejar com a testimoni de Jehovà.

Comprendre les veritats bíbliques li ha donat sentit i propòsit a la meua vida. Per exemple, 1 Pere 3:1-4 aconsella les dones a estar en subjecció als seus marits, a tindre’ls respecte i a cultivar un esperit dolç i seré, ja que «això té valor als ulls de Déu». Este principi junt amb altres m’han ajudat a complir amb el meu paper d’esposa i mare.

Han passat 35 anys des que em vaig fer testimoni de Jehovà. Estic molt feliç de servir a Déu, de formar part d’una verdadera família espiritual i que quatre dels meus cinc fills hagen seguit el meu exemple.