1, 2. Què va passar el dia més emocionant de la vida d’Elies?

 ELIES corre sota la pluja a mesura que es fa fosc. Encara hi ha una gran distància fins a Jizreel, i ja no és un noiet. Tot i això, corre sense cansar-se perquè «la mà de Jahvè» actua sobre ell. De ben segur que mai ha experimentat la mena d’energia que ara mou el seu cos. Imagina’t-ho! Fins i tot ha avançat els cavalls que tiren el carruatge reial d’Acab! (Llegeix 1 Reis 18:46.)

² Aquest profeta té per davant un llarg camí. El pots veure mentre corre, parpellejant per eixugar-se dels ulls les gotes de pluja? Probablement pensa en aquest dia, el més emocionant de la seva vida. Ningú pot negar que ha estat una gran victòria per al seu Déu, Jehovà, i per a l’adoració verdadera. Lluny, perdut en la foscor de la tempesta i escomès pels vents, ha quedat el cim del mont Carmel. Allà, Jehovà ha utilitzat el seu profeta per colpejar amb força l’adoració de Baal mitjançant un miracle, s’ha posat al descobert la malvada falsedat de centenars de profetes de Baal i s’ha fet justícia a l’executar-los. Llavors, Elies ha orat a Jehovà perquè faci cessar la sequera que ha assotat el país durant tres anys i mig, i el seu Déu ha fet caure pluja del cel (1 Re. 18:18-45).

3, 4. (a) Per què devia pensar Elies, camí de Jizreel, que les coses anirien a millor? (b) Quines preguntes analitzarem?

³ Mentre recorria sota la pluja els trenta quilòmetres que el separaven de Jizreel, a Elies li devia semblar que per fi tot canviaria. Segurament tenia grans expectatives. Acab hauria de canviar! Després de tot el que havia vist, no tindria més opció que abandonar l’adoració de Baal, parar-li els peus a la seva esposa, la reina Jezabel, i posar fi a la persecució dels adoradors de Jehovà.

⁴ És normal que les nostres expectatives augmentin quan sembla que les coses ens vénen de cara. Potser pensem que les nostres circumstàncies no deixaran de millorar, i que els problemes més greus ja són cosa del passat. No ens ha de sorprendre que Elies se sentís així, ja que ‘era un home com nosaltres’ (Jm. 5:17).  No obstant això, els problemes d’Elies estaven lluny d’acabar-se. De fet, en poques hores, se sentiria tan atemorit i tan deprimit que desitjaria estar mort. Què va passar, i com va ajudar Jehovà el seu profeta a renovar la fe i el valor?

5. Havia après Acab a respectar Jehovà després de tot el que havia passat al mont Carmel, i com ho sabem?

⁵ Va demostrar Acab que era un home diferent en arribar al seu palau de Jizreel? La Bíblia diu: «Acab va fer saber a Jezabel tot allò que Elies havia fet i com havia matat tots els profetes» (1 Re. 19:1). Fixa’t que l’explicació d’Acab del que havia passat aquell dia no fa menció del Déu d’Elies, Jehovà. Aquell home carnal només veia els fets miraculosos des d’una òptica humana, ja que va parlar d’«allò que Elies havia fet». Les seves paraules fan palès que no havia après res i seguia sense respectar Jehovà Déu. I com va reaccionar la venjativa Jezabel?

6. Quin missatge li va enviar Jezabel a Elies, i què volia dir?

⁶ Jezabel estava fora de si. Consumida per la ràbia, va enviar aquest missatge a Elies: «Que els déus em facin tal cosa i tal altra, si demà en aquesta hora no he fet de tu com un d’ells!» (1 Re. 19:2). Aquella sí que era una claríssima amenaça de mort! Jezabel va jurar per la seva vida que Elies moriria l’endemà mateix com a venjança per la mort dels seus profetes de Baal. Com es devia sentir Elies en despertar-se aquella nit tempestuosa en algun humil allotjament a Jizreel i escoltar un missatge tan terrible de part de la reina?

7. Quin efecte va tenir en Elies l’amenaça de Jezabel, i què va fer el profeta?

⁷ Si Elies s’havia pensat per un moment que la guerra contra l’adoració de Baal havia acabat, les seves esperances es van esvair de cop. Jezabel era una dona d’idees fixes. Una gran quantitat dels fidels companys d’Elies ja havien mort a mans d’aquella dona, i ara semblava que li havia tocat el torn a ell. Quin efecte va tenir en Elies l’amenaça de Jezabel? El relat explica que «va agafar por». Que potser li van venir al cap imatges de la terrible mort que li tenia reservada Jezabel? Si va pensar en aquestes coses, és normal que perdés el coratge. Sigui com sigui, Elies «va fugir per salvar la vida» (1 Re. 18:4; 19:3).

8. (a) Va ser Elies l’únic home de fe que va tenir por? Explica-ho. (b) Quina lliçó aprenem d’Elies i Pere?

⁸ Elies no va ser l’únic home de fe que es va veure aclaparat  per la por. Temps després, Pere també en va tenir. Per exemple, quan Jesús li va donar poder per anar fins a ell caminant sobre el mar, l’apòstol es va espantar «en veure la violència del vent» i es va començar a enfonsar (llegeix Mateu 14:30). Podem aprendre una lliçó molt valuosa d’aquests dos homes fidels: si no volem perdre el coratge, no hem de permetre que la nostra ment pensi constantment en les coses que ens fan por. L’hem de tenir enfocada en la Font de la nostra esperança i fortalesa.

9. Quin viatge va emprendre Elies, i quin era el seu estat anímic?

⁹ Endut per la por, Elies va fugir cap al sud-oest uns cent cinquanta quilòmetres en direcció a Beerxeba, una ciutat prop de la frontera meridional de Judà. El seu servent es va quedar allà, i ell es va endinsar tot sol en el desert. El relat explica que va caminar «una jornada», per tant, devia sortir a l’alba i segurament sense queviures per al camí. Desanimat i arrossegat per la por, es va obrir pas sota un sol abrusador a través d’aquell accidentat i salvatge terreny. Quan el sol rogenc s’amagava rere l’horitzó, Elies va perdre les forces. Exhaust, va seure sota una ginestera, l’únic refugi que devia trobar en aquell paisatge inhòspit (1 Re. 19:4).

10, 11. (a) Què volia expressar Elies amb la seva oració? (b) Usa els textos citats per descriure els sentiments d’alguns servents de Déu que van estar deprimits.

¹⁰ Al límit de la desesperació, Elies va orar. Es volia morir, i per això va exclamar: «No sóc pas millor que els meus pares». Sabia que dels seus avantpassats només quedaven pols i ossos a la tomba, i que no podien fer cap bé per ningú (Ecl. 9:10). Elies sentia que no valia res, i per això va cridar: «Ja n’hi ha prou». El profeta no trobava cap motiu per continuar vivint.

¹¹ No ens hauria de sorprendre el fet que un servent de Déu estigués tan deprimit. A la Bíblia apareixen alguns homes i dones fidels del passat que es van sentir tan tristos que van desitjar la mort, com per exemple Rebeca, Jacob, Moisès i Job (Gèn. 25:22; 37:35; Nom. 11:13-15; Job 14:13).

12. Si mai et sents desanimat, com pots imitar l’exemple d’Elies?

¹² No ens sorprèn que, en els «moments difícils» que vivim, moltes persones se sentin desanimades de tant en tant, fins i tot els servents fidels de Déu (2 Tim. 3:1). Si tu també et sents així de  decaigut alguna vegada, fes com Elies i obre el teu cor a Jehovà en oració. No oblidis que Ell és el «Déu de tot consol» (llegeix 2 Corintis 1:3, 4). Va consolar Jehovà a Elies?

13, 14. (a) Com va demostrar Jehovà per mitjà d’un àngel que es preocupava amorosament pel seu afligit profeta? (b) Per què és animador saber que Jehovà ho sap tot de nosaltres, incloses les nostres limitacions?

¹³ Des del cel, Jehovà veia com el seu estimat profeta demanava morir estirat sota la ginestera enmig del desert. És fàcil imaginar-se com es devia sentir Déu en veure’l. Més tard, mentre Elies dormia, Jehovà va enviar un àngel que el va despertar amb delicadesa i li va dir: «Aixeca’t i menja». Elies va menjar el senzill àpat que l’àngel li havia portat amablement, pa acabat de coure i aigua. Li va agrair el profeta aquell gest a l’àngel? El relat només explica que va menjar, va beure i es va tornar a adormir. Estava massa abatut per parlar? No ho sabem del cert. Potser cap a la matinada, l’àngel el va tornar a despertar una segona vegada, i va insistir al profeta: «Aixeca’t i menja». A continuació, va afegir aquestes interessants paraules: «Que encara et queda un llarg camí» (1 Re. 19:5-7).

¹⁴ Jehovà havia fet saber a l’àngel on es dirigia Elies. Aquell àngel també sabia que el viatge seria massa dur per al profeta si només comptava amb les seves pròpies forces. No et sembla molt animador servir un Déu que coneix les nostres metes i limitacions millor que nosaltres mateixos? (Llegeix Salm 103:13, 14.) Què va suposar aquell àpat per a Elies?

15, 16. (a) Què va poder fer Elies gràcies a l’aliment que li va subministrar Jehovà? (b) Per què hem de valorar la manera com Jehovà ens enforteix avui?

¹⁵ Tot seguit, Elies «es va alçar, va menjar i beure i, refet amb aquell aliment, va caminar quaranta dies i quaranta nits fins a la muntanya de Déu, l’Horeb» (1 Re. 19:8). Elies va dejunar durant quaranta dies i quaranta nits, tal com Moisès ho havia fet uns sis segles abans i Jesús ho faria prop de deu segles després (Èx. 34:28; Lc. 4:1, 2). Aquell àpat no va fer desaparèixer tots els problemes del profeta, però el va sostenir miraculosament. Imagina’t l’envellit Elies, avançant feixugament pel feréstec desert, dia rere dia, setmana rere setmana, fins a completar gairebé un mes i mig!

¹⁶ Avui Jehovà també dóna forces als seus servents. Però no ho fa amb àpats miraculosos, sinó d’una altra manera encara més vital: amb aliment espiritual (Mt. 4:4). Aprendre de Déu estudiant la seva Paraula i les publicacions basades en la Bíblia ens enforteix  espiritualment. És possible que alimentar-nos en sentit espiritual no faci que tots els nostres problemes desapareguin, però ens ajuda a aguantar situacions que d’una altra manera no hauríem pogut suportar. També ens ofereix l’oportunitat d’obtenir «la vida eterna» (Jn. 17:3).

17. On va anar Elies, i per què era aquell un lloc ple de significat?

¹⁷ Elies va caminar prop de tres-cents vint quilòmetres, i va arribar al mont Horeb, o Sinaí. Era un lloc ple de significat, ja que va ser on Jehovà, mitjançant un àngel, s’havia aparegut a Moisès en l’arbust ardent molt temps abans, i on després havia fet el pacte de la Llei amb Israel. Allà, Elies es va refugiar en una cova.

18, 19. (a) Què va preguntar el missatger angelical de Jehovà a Elies, i com va respondre el profeta? (b) Per quins tres motius estava desanimat Elies?

¹⁸ A l’Horeb, la «paraula» de Jehovà, tramesa per un missatger angelical, li va plantejar aquesta senzilla pregunta: «Què fas aquí, Elies?». Segur que li va preguntar amablement, ja que Elies s’ho va prendre com una invitació a expressar com se sentia. I així ho va fer: «Estic ple de zel per Jahvè, Déu dels exèrcits, perquè els israelites han abandonat la vostra aliança, han arrasat els vostres altars i han matat els vostres profetes. M’he quedat jo tot sol, i encara busquen de matar-me a mi» (1 Re. 19:9, 10). Les seves paraules deixen entreveure com a mínim tres motius pels quals estava deprimit.

¹⁹ En primer lloc, a Elies li semblava que tot el que havia fet havia estat en va. Malgrat tots els anys de servir Jehovà «ple de zel» i de posar el sagrat nom de Déu i la seva adoració per sobre de tot, per al profeta les coses semblaven anar a pitjor. Els israelites encara eren infidels i rebels, i l’adoració falsa cada cop guanyava més adeptes. En segon lloc, Elies se sentia sol. «M’he quedat jo tot sol», es va exclamar, com si ell fos l’últim servent de Déu que quedava a Israel. En tercer lloc, el profeta tenia por. Molts dels seus companys profetes havien estat assassinats, i ell estava convençut que seria el proper. Potser no li va ser gaire fàcil admetre tots aquests sentiments, però no va permetre que l’orgull o la vergonya l’aturessin. A l’obrir el seu cor a Déu en oració, va donar un bon exemple per a tots els cristians fidels (Sl. 62:9 [62:8 en NM]).

20, 21. (a) Què va veure Elies des de l’entrada de la cova? (b) Què va aprendre Elies d’aquelles demostracions de poder de Jehovà?

²⁰ Què va fer Jehovà per tranquil·litzar Elies? L’àngel li va dir  que es posés a l’entrada de la cova, i ell va obeir sense imaginar-se què passaria a continuació. De cop, es va aixecar un fort vent. Devia emetre un so eixordador, ja que la seva intensitat va esberlar muntanyes i va esmicolar roques. Imagina’t el profeta protegint-se els ulls i aferrant-se fort a la seva pesada vestidura de pèl mentre el colpejaven les ràfegues de vent. Després va haver de fer grans esforços per mantenir-se dempeus, perquè la terra va començar a fer sotragades; un terratrèmol va sacsejar la zona. Encara no li havia donat temps a refer-se, que la calor abrasadora d’una gran flamarada el va obligar a amagar-se a la cova per protegir-se’n (1 Re. 19:11, 12, TBS).

²¹ En tots els casos, el relat ens recorda que Jehovà no es trobava en cap d’aquelles espectaculars demostracions de poder de les forces naturals. Elies sabia que Jehovà no era cap déu mitològic de la natura, com Baal, a qui els seus enganyats adoradors aclamaven «el genet dels núvols», o el déu que portava les pluges. Jehovà és la veritable Font de totes les impressionants forces que trobem a la natura. A més, també és molt més gran que qualsevol cosa que ell hagi creat. Ni tan sols el cel físic no el pot contenir! (1 Re. 8:27.) Com va ajudar tot això a Elies? Recorda la por que tenia aquest profeta. Si li feia costat un Déu com Jehovà, un Déu que disposava de tots aquells extraordinaris poders, no havia de tenir por ni d’Acab ni de Jezabel (llegeix Salm 118:6).

22. (a) Com va confortar la «veu calmada, suau» a Elies? (b) De qui devia ser la «veu calmada, suau»? (Consulta la nota.)

²² Quan va desaparèixer el foc, es va produir un gran silenci. Llavors Elies va escoltar «una veu calmada, suau» que el va convidar a expressar-se un altre cop. Elies ho va fer, i va explicar les seves preocupacions per segona vegada. a És possible que això l’alleugerís més encara, però sens dubte les paraules que a continuació va pronunciar aquella «veu calmada, suau» van consolar molt més el profeta. Jehovà el va confortar assegurant-li que el valorava molt. Com? Li va revelar moltes de les  coses que es proposava fer contra l’adoració de Baal a Israel. Quedava clar, doncs, que tot el que havia fet Elies no havia estat en va, perquè el propòsit de Déu avançava inexorablement cap al seu compliment. A més a més, Jehovà li va donar instruccions específiques a Elies i, per tant, era patent que aquest profeta seguia formant part del propòsit diví (1 Re. 19:12-17, TBS).

23. Quines dues coses va dir Jehovà a Elies perquè no se sentís sol?

²³ Jehovà va fer dues coses per mitigar els sentiments de soledat d’Elies. Primer, li va dir que ungís Eliseu perquè amb el temps el succeís com a profeta. Aquest jove li faria companyia i l’ajudaria durant uns quants anys. Quina manera més pràctica de consolar-lo! Segon, Jehovà li va donar aquesta emocionant notícia: «Em reservaré a Israel set mil homes: tots els genolls que no s’han doblegat davant de Baal i tots els llavis que no l’han besat» (1 Re. 19:18). És evident que Elies no estava sol! Saber que hi havia milers de persones fidels que rebutjaven adorar Baal el devia tranquil·litzar. A més, necessitaven que seguís exercint fidelment com a profeta i que els donés un exemple de lleialtat inestroncable en aquells moments crítics. De ben segur que el missatge d’aquell emissari, la «veu calmada, suau» del seu Déu, va confortar moltíssim Elies.

24, 25. (a) Com escoltem la «veu calmada, suau» de Jehovà? (b) Per què sabem que Elies va acceptar el consol que Jehovà li va oferir?

²⁴ Com a Elies, és normal que ens meravellin les impressionants forces que trobem a la creació, un clar reflex del poder del Creador (Rm. 1:20). Jehovà encara utilitza el seu gran poder per ajudar els qui el serveixen fidelment (2 Par. [Cròn.] 16:9). Tot i això, ell ens parla amb més detall a través de la seva Paraula escrita, la Bíblia (llegeix Isaïes 30:21). Es pot dir que la Bíblia és com aquella «veu calmada, suau» quan permetem que guiï les nostres vides, perquè amb aquest valuós llibre Jehovà ens corregeix, ens anima i ens confirma el seu amor.

²⁵ Va acceptar Elies el consol que Jehovà li va oferir a l’Horeb? No en tenim cap dubte! Ben aviat, aquest valent defensor de l’adoració verdadera es va posar mans a l’obra. Nosaltres també podrem imitar la fe d’Elies si fem nostra «la consolació que donen les Escriptures» (Rm. 15:4).