Què afirmen molts científics? Totes les cèŀlules es divideixen en dues grans categories: les que tenen un nucli diferenciat i les que no. Les cèŀlules humanes, animals i vegetals tenen nucli; les bacterianes no. Les que tenen nucli diferenciat s’anomenen eucariotes i les que no, procariotes. Com que les procariotes són relativament menys complexes que les eucariotes, molts creuen que les cèŀlules animals i vegetals van evolucionar de les bacterianes.

De fet, molts ensenyen que durant milions d’anys algunes procariotes «simples» es van empassar altres cèŀlules, però  no les van digerir. Segons aquesta teoria, la «natura» mancada d’inteŀligència es va empescar la manera no només de fer canvis radicals en la funció de les cèŀlules ingerides sinó també de mantenir les cèŀlules modificades dins la cèŀlula «hoste» en reproduir-se. a⁹

Què diu la Bíblia? Declara que la vida a la Terra és producte d’una ment inteŀligent. Fixa’t en l’argument tan lògic que usa: «Tota casa, efectivament, l’ha construïda algú, però Déu és qui ho ha construït tot» (Hebreus 3:4). Un altre passatge bíblic diu: «Que en són, de variades, Jahvè, les vostres obres, totes les heu fetes amb saviesa. La terra és plena de les vostres criatures. [...] Són incomptables els animals que s’hi mouen, des dels més petits fins als més grans» (Salm 104:24, 25).

Què revelen les proves? Els avenços en microbiologia han permès explorar l’impressionant interior de les procariotes més simples que es coneixen. Els científics evolucionistes sostenen que les primeres cèŀlules s’hi devien assemblar una mica.¹⁰

Si la teoria de l’evolució és certa, hauria d’explicar convincentment com es va formar per atzar la primera cèŀlula «simple». En canvi, si la vida va ser creada, hi hauria d’haver proves de disseny enginyós fins i tot en les criatures més petites. Per què no fem un tomb per una cèŀlula procariota? Mentre el fas, pregunta’t si una cèŀlula així va poder sorgir per atzar.

Per visitar una cèŀlula procariota, t’has de fer centenars de cops més petit que el punt que tanca aquesta frase. Per arribar a l’interior de la cèŀlula, has de travessar una membrana resistent i flexible que actua com si fos un mur al voltant d’una fàbrica. Caldrien unes deu mil capes d’aquesta membrana per igualar el gruix d’un full de paper. Però la membrana ceŀlular és molt més sofisticada que un mur. En quin sentit?

Igual que el mur que envolta una fàbrica, la membrana protegeix el contingut ceŀlular d’un entorn potencialment hostil. Però aquesta membrana no és sòlida; permet que la cèŀlula «respiri», ja que deixa que petites molècules, com l’oxigen, hi entrin i en surtin. En canvi, bloqueja el pas a molècules més complexes que podrien ser perjudicials per a la cèŀlula i impedeix que en surtin les útils. Com fa tot això?

Pensa de nou en la fàbrica. Segurament hi ha guardians que controlen l’entrada i la sortida de productes per les portes del seu mur. De manera semblant, la membrana ceŀlular té integrades unes molècules de proteïna especials que fan la funció de portes i guardians.

Algunes d’aquestes proteïnes tenen un canal al centre pel qual poden passar  només alguns tipus de molècules (1). Altres proteïnes estan obertes per un costat de la membrana ceŀlular (2) i tancades per l’altre. Tenen un lloc d’enllaç (3) amb la forma adequada per encaixar amb una substància específica. Quan aquesta substància hi arriba, l’altre extrem de la proteïna s’obre i deixa passar la càrrega a través de la membrana (4). Tota aquesta activitat té lloc fins i tot a la superfície de la cèŀlula més simple.

Imagina’t que els «guardians» t’han deixat passar i ara ets dins la cèŀlula. L’interior d’una cèŀlula procariota està ple d’un líquid aquós ric en nutrients, sals i altres substàncies. La cèŀlula fa servir aquests ingredients bàsics per fabricar els productes que necessita. Però no es tracta d’un procés caòtic. Igual que una fàbrica dirigida amb eficàcia, la cèŀlula organitza milers de reaccions químiques de manera que es produeixin en un ordre específic i segons un horari establert.

La cèŀlula passa molt de temps sintetitzant proteïnes. Com ho fa? Primer construeix unes vint unitats estructurals fonamentals, els aminoàcids. Aquestes unitats estructurals s’envien als ribosomes (5), que són com màquines automatitzades que enllacen els aminoàcids en un ordre concret per formar una determinada proteïna. De la mateixa manera que un programa informàtic central pot dirigir les tasques d’una fàbrica, un «programa informàtic» o codi, l’ADN (6), regeix moltes funcions ceŀlulars. El ribosoma rep de l’ADN una còpia de les instruccions detallades que li indica quina proteïna s’ha de produir i com l’ha de fer (7).

Aquest procés és tot un prodigi! Cada proteïna es plega en una forma tridimensional única (8). Aquesta forma determina la tasca especialitzada que realitzarà. b Imagina’t una cadena de producció en què es munten parts d’un motor. Cada part s’ha de construir amb precisió perquè el motor funcioni. Igualment, si una  proteïna no està construïda amb precisió i plegada exactament en la forma correcta, no realitzarà bé la seva tasca i fins i tot pot danyar la cèŀlula.

Com arriba la proteïna des del lloc on es fabrica fins a on es necessita? Cada proteïna que la cèŀlula fabrica té una «etiqueta» amb l’adreça d’entrega que assegura que s’enviarà allà on es necessita. Tot i que cada minut es fabriquen i s’envien milers de proteïnes, totes arriben a la destinació correcta.

Quina importància tenen aquests fets? Les molècules complexes de l’ésser viu més simple no es poden reproduir soles. Fora de la cèŀlula es descomponen i dins no es poden reproduir sense l’ajuda d’altres molècules complexes. Per exemple, calen enzims per produir adenosinatrifosfat (ATP), un tipus especial de molècula que actua com a reserva d’energia, però per produir enzims també cal l’energia de l’ATP. Igualment, cal ADN per fabricar enzims, però calen enzims per fabricar ADN (la secció 3 parla d’aquesta molècula). De la mateixa manera, només la cèŀlula pot fabricar altres  proteïnes, però tan sols es pot produir una cèŀlula amb proteïnes. c

El microbiòleg Radu Popa no accepta el que diu el relat bíblic de la creació. Però l’any 2004 va preguntar: «Com pot la natura produir vida si nosaltres hem fracassat havent controlat totes les condicions experimentals?».¹³ També va dir: «La complexitat dels mecanismes necessaris per al funcionament d’una cèŀlula és tan gran que sembla impossible que apareguessin simultàniament a l’atzar».¹⁴

Què en penses? La teoria de l’evolució intenta explicar l’origen de la vida a la Terra sense la intervenció d’un esser diví. Ara bé, com més coses descobreixen els científics sobre la vida, menys probable sembla que sorgís per casualitat. Per eludir aquest dilema, alguns científics evolucionistes volen distingir entre la teoria de l’evolució i la qüestió de l’origen de la vida. Però et sembla raonable?

La teoria de l’evolució es basa en la idea que la vida va sorgir com a conseqüència d’una llarga sèrie d’afortunades coincidències. Després proposa que un seguit d’accidents casuals va originar la sorprenent diversitat i complexitat de tots els éssers vius. Però si la teoria no té fonament, què passa amb les altres teories que es basen en aquest supòsit? Igual que un gratacel construït sense fonament s’esfondrarà, una teoria de l’evolució incapaç d’explicar l’origen de la vida se n’anirà a terra.

Després d’analitzar breument l’estructura i el funcionament d’una cèŀlula «simple», què hi veus? Hi ha prova de molts accidents o evidència d’un disseny brillant? Si encara en tens dubtes, fes una ullada de més a prop al «programa central» que controla les funcions de totes les cèŀlules.