L’educació basada en la Bíblia té l’increïble poder de canviar la vida de la gent. Vegem-ne dos exemples: en Ricardo i l’Andrés.

EN RICARDO: Als quinze anys, una edat en què tot t’impressiona, em vaig unir a una banda. Els nous amics m’influenciaven molt. De fet, em vaig proposar passar deu anys a la presó! Pot semblar ridícul, però al meu barri s’admirava i es respectava aquells que havien estat a la presó. I jo volia ser com ells.

Vaig provar com era la vida d’una banda de carrer, incloses les drogues, el sexe i la violència. Una nit vaig acabar enmig d’un tiroteig. Tot i que pensava que no me’n sortiria, me’n vaig escapar iŀlès. Després d’això, vaig començar a pensar seriosament en la meva vida i les meves metes, i vaig decidir canviar. Però, com? On trobaria ajuda?

La majoria dels meus familiars no eren feliços i tenien molts problemes. Però aquest no era el cas de la família d’un dels meus tiets. Sabia que eren bones persones i que vivien d’acord amb els principis bíblics. De fet, m’havien ensenyat que el nom de Déu és Jehovà. Poc després del tiroteig vaig orar a Jehovà utilitzant el seu nom i li vaig demanar que m’ajudés. Sorprenentment, l’endemà un testimoni de Jehovà va picar a la porta de casa, i ell va arribar a ser el meu mestre.

Aviat hauria d’afrontar un gran repte. Els amics d’abans em trucaven per quedar. Tot i que no m’era gens fàcil, els deia que no. Estava decidit a continuar estudiant la Bíblia, i m’alegro d’haver-ho fet. La meva vida ha millorat dràsticament, i ara realment soc feliç.

Recordo que vaig fer oració a Déu i li vaig explicar que temps enrere havia volgut passar deu anys a la presó per guanyar-me el respecte de la banda. Així que li vaig demanar que, almenys durant deu anys, em permetés predicar a temps complet. Així podria ajudar els altres tal com a mi també m’havien ajudat. Déu va respondre a la meva oració, i porto disset anys predicant a temps complet. Per cert, mai vaig arribar a anar a la presó.

Molts dels amics que tenia abans estan complint llargues condemnes a la presó i altres han mort. Mirant enrere, estic molt agraït als meus tiets, ja que van decidir ser diferents i viure segons els principis bíblics. Els he arribat a respectar molt més que a cap membre de la banda. Però, sobretot, dono gràcies a Jehovà per ensenyar-me la millor manera de viure.

 L’ANDRÉS: Vaig néixer i créixer en un barri marginal on les drogues, l’extorsió, els assassinats i la prostitució eren el pa de cada dia. El meu pare era alcohòlic i addicte a la cocaïna. Ell i la meva mare sempre discutien i es barallaven.

Des de ben jove vaig començar a beure alcohol i consumir drogues. Passava la major part del temps al carrer robant i venent el que havia robat. Quan em vaig fer gran, el meu pare —amb la intenció d’apropar-se a mi— em va ensenyar a introduir al país drogues i altres productes iŀlegals per després vendre’ls. Vaig guanyar molts diners en poc temps. Un bon dia la policia va venir a casa. Em van arrestar i em van condemnar a cinc anys de presó per intent d’assassinat.

Un matí es va anunciar per megafonia que es convidava els presos a una conferència bíblica dels testimonis de Jehovà. Vaig decidir anar-hi. El que hi vaig escoltar tenia sentit, així que vaig començar a estudiar la Bíblia amb ells. Els testimonis no ensenyaven només aquelles parts de la Bíblia que poguessin agradar als altres, sinó que em mostraven les altes normes de Déu.

De seguida em vaig adonar que no podria fer els canvis necessaris sense ajuda, sobretot quan vaig rebre amenaces d’altres presos a qui no els agradava que estudiés la Bíblia. Li vaig demanar a Jehovà que em donés saviesa i forces, i em va ajudar. De fet, vaig poder parlar de la Bíblia a altres companys de presó.

Per fi sortiria de la presó, però estava tan nerviós que en realitat no me’n volia anar. Al marxar, uns quants presoners es van acomiadar de mi, i alguns fins i tot em van dir afectuosament: «Cuida’t, evangelitzador!».

M’espanta pensar com hauria acabat la meva vida si no hagués permès que Déu m’eduqués. Estic profundament agraït a Déu per estimar-me i per no haver-me considerat un cas perdut. *