PAPA, PARE, TIET. Així és com em diuen molts betelites joves. I, sincerament, m’encanta. Als meus 89 anys, veig aquestes expressions d’afecte com part de la recompensa que Jehovà m’està donant després de servir-lo durant 72 anys a temps complet. He viscut moments molt macos a la meva vida, i puc dir de tot cor als joves: «Que les vostres mans no defalleixin, perquè hi ha una recompensa per a la vostra feina» (2 Cròn. 15:7).

Els meus pares van marxar d’Ucraïna i es van instaŀlar a un poblet que es diu Rossburn, a la província de Manitoba (Canadà). Jo era el catorzè de 16 fills, 8 nois i 8 noies, i cap érem bessons! El meu pare apreciava molt la Bíblia i ens la llegia els diumenges al matí. Ara bé, no confiava en les religions perquè les veia com un negoci, i sovint deia amb ironia: «Em pregunto qui li pagava a Jesús per predicar i ensenyar».

Vuit dels meus germans, 4 nois i 4 noies, van acceptar la veritat. Una d’elles, la Rose, va ser pionera fins que va morir. Fins l’últim dia va animar tothom a fer cas de la Bíblia, quan els hi deia: «Et vull veure en el nou món». Un dels meus germans grans, en Ted, era un predicador que ensenyava la creença de l’infern. Cada diumenge al matí donava sermons a la ràdio i martiritzava els oients dient una vegada rere una altra que els pecadors es cremarien eternament en el foc de l’infern. Tot i això, amb el temps va arribar a ser un entusiasta servent de Jehovà.

Un dia, vaig tornar de l’escola i vaig trobar damunt de la taula del menjador un llibret que es titulava La regeneración venidera mundial. a Em vaig llegir la primera pàgina, la segona, i ja no vaig poder parar. Quan el vaig acabar, estava decidit. Volia servir Jehovà com ho va fer Jesús. Era el juny de 1944.

Saps com va acabar aquell llibret a la taula del menjador? Un dels meus germans grans, l’Steve, em va explicar que dos homes que venien llibres i llibrets havien passat per casa, i em va dir: «Vaig comprar aquest perquè només costava 5 centaus». Aquells homes ens van tornar  a visitar el diumenge següent, i ens van dir que eren testimonis de Jehovà i que responien amb la Bíblia a les preguntes que la gent es feia. La idea ens va agradar perquè els nostres pares ens havien ensenyat a respectar la Paraula de Déu. Els dos Testimonis també ens van dir que aviat hi hauria un congrés a Winnipeg, la ciutat on vivia la meva germana Elsie. Així és que vaig decidir anar-hi.

Vaig fer uns 320 km en bicicleta per arribar a Winnipeg, però em vaig aturar a Kelwood, on vivien els Testimonis que ens havien visitat. Mentre vaig estar amb ells, vaig anar a una reunió i vaig aprendre què era una congregació. Allà em vaig adonar que cada home, dona i nen havia d’ensenyar casa per casa, com ho va fer Jesús.

Em vaig trobar a Winnipeg amb un altre dels meus germans grans, en Jack, que havia vingut pel congrés des d’Ontario. El primer dia del congrés, un germà va anunciar que es farien batejos, i en Jack i jo vam decidir batejar-nos. Volíem començar a servir com a pioners tan aviat com fos possible. Ell es va fer pioner just després del congrés, però jo tenia 16 anys i havia de tornar a l’escola. Un any després, jo també vaig començar a servir com a pioner regular.

L’Stan Nicolson i jo vam servir junts com a pioners a Souris, un poble de la província de Manitoba. Aviat vaig descobrir que ser pioner no era un camí de roses. Vèiem com els nostres estalvis anaven desapareixent, però no ens vam rendir. Un dia, tornàvem a casa després de predicar i ens moríem de gana, però no teníem ni un centau. Imagina’t com ens vam quedar quan ens vam trobar un sac ple de menjar davant de la porta! A dia d’avui encara no sabem qui ens el va donar, però aquella nit vam sopar com a reis. Quina recompensa tan maca de part de Jehovà! De fet, aquell mes em vaig engreixar més que mai!

Uns mesos després, se’ns va assignar a Gilbert Plains, a uns 240 km al nord de Souris. En aquella època, cada congregació tenia a la plataforma una pissarra on hi havia una taula que indicava cada mes l’activitat de la congregació. Si algun mes els germans predicaven menys, jo feia un discurs i els hi recordava que havien de millorar. Després d’una reunió, se’m va apropar una pionera gran, casada amb un home que no era Testimoni, i em va dir amb llàgrimes als ulls: «Ho he intentat, però de veritat que no puc fer més». Jo també em vaig posar a plorar i em vaig disculpar.

Aquella experiència em va ensenyar que els joves poden ficar la pota amb facilitat i sentir-se malament. Però he vist que en lloc de permetre que els teus errors et desanimin, és millor que aprenguis la lliçó i continuïs endavant. Pots estar segur que Jehovà recompensarà la teva fidelitat.

Quan tenia 21 anys, vaig tenir el privilegi d’assistir a la catorzena classe de l’Escola de Galaad i em vaig graduar el febrer de 1950. Gairebé una quarta part de la classe va ser assignada a la província francòfona del Quebec, al Canadà. Allà va començar una persecució descontrolada contra els Testimonis. A mi em van assignar a la ciutat de Val d’Or, a una zona on hi ha mines d’or. Un dia, un grupet vam anar a predicar a un poble veí: Val Senneville. El sacerdot local ens va fer fora amenaçant-nos amb violència. Aquell incident va acabar als tribunals. Vaig demandar el sacerdot i el van multar. b

Aldarulls com aquest van formar part de la batalla del Quebec. Durant més de 300 anys, l’Església catòlica romana havia controlat aquesta província. Els líders religiosos i els seus aliats polítics van perseguir els Testimonis.  Encara que no eren temps favorables, i érem pocs, no vam tirar la tovallola. De fet, alguns quebequesos sincers van acceptar la veritat. Vaig tenir el privilegi de dirigir molts cursos bíblics amb persones que van progressar fins al bateig. Per exemple, vaig estudiar la Bíblia amb una família de 10 membres que va començar a servir Jehovà. El seu exemple de valor va animar altres a abandonar l’Església catòlica. Mai vam deixar de predicar i, al final, vam guanyar la batalla.

L’any 1956 em van enviar a Haití. La majoria dels missioners que acabaven d’arribar no parlaven gaire francès, però la gent igualment els escoltava. L’Stanley Boggus, un dels missioners, va dir: «Ens sorprenia molt que la gent ens ajudés tant a expressar-nos». Jo tenia un avantatge; ja havia après francès al Quebec. Però de seguida ens vam adonar que molts germans locals només parlaven crioll d’Haití. Així doncs, si volíem tenir bons resultats, havíem d’aprendre la seva llengua. Ho vam fer, i Jehovà va recompensar els nostres esforços.

Per poder ajudar encara més els germans, el consell rector ens va donar permís per traduir La Torre de Guaita i altres publicacions en crioll d’Haití. L’assistència a les reunions es va disparar a tot el país. L’any 1950 hi havia 99 publicadors, i cap al 1960 ja n’hi havia més de 800! Llavors, em van assignar a Betel. L’any 1961 vaig tenir el privilegi de ser instructor de l’Escola del ministeri del Regne. Hi van assistir 40 superintendents de congregació i pioners especials. Al congrés de gener de 1962 es va animar els germans locals a ampliar el seu servei, i alguns van ser nomenats pioners especials. Sens dubte, va ser una decisió molt oportuna perquè aviat hi hauria oposició.

El 23 de gener de 1962, just després del congrés, al missioner Andrew D’Amico i a mi ens van arrestar a la sucursal, i van confiscar tots els exemplars de la Desperta’t! del 8 de gener de 1962 (en francès). En aquell número se citava  de diaris francesos que deien que a Haití es practicava vodú. A alguns no els hi va agradar i van afirmar que la sucursal havia escrit aquell article. Unes setmanes més tard, els missioners van ser deportats. c Però els germans locals que havien rebut capacitació van fer una feina exceŀlent donant suport a l’obra. Estic molt content de veure l’aguant que van mostrar i com van progressar espiritualment. A més, ara tenen la Traducció del Nou Món en crioll d’Haití, un somni fet realitat.

Després de servir a Haití, em van enviar com a missioner a la República Centreafricana. Més tard, vaig rebre el privilegi de ser nomenat superintendent itinerant i, després, superintendent de sucursal.

En aquella època, moltes Sales del Regne eren molt senzilles. Per això, vaig aprendre a recollir palla per després cobrir els sostres. Era tot un espectacle veure com em costava fer-ho! Però vaig animar els germans a implicar-se més en la construcció i el manteniment de les Sales. Els líders religiosos es burlaven de nosaltres perquè les seves esglésies tenien sostres metàŀlics. Amb tot, vam continuar tenint els mateixos sostres de palla. Un dia, hi va haver una tempesta molt forta a la capital, Bangui, que va arrencar el teulat metàŀlic d’una església i va anar a parar al mig del carrer principal, però els nostres sostres es van mantenir intactes. Aquell mateix dia, la burla es va acabar. Per tal de dirigir millor la predicació, es va construir una nova sucursal i una casa missional en tan sols cinc mesos. d

El 1976, es va prohibir l’obra a la República Centreafricana i em van enviar a N’Djamena, la capital del Txad. Gràcies a això, vaig conèixer la Happy, una pionera especial molt entusiasta del Camerun. Ens vam casar l’1 d’abril de 1978. Aquell mes va esclatar una guerra civil i vam fugir al sud del país, igual que molts altres. Un cop va acabar la guerra, vam tornar i vam descobrir que un grup armat havia utilitzat la nostra casa com a base d’operacions. No només s’havien emportat les publicacions que teníem, sinó també el vestit de núvia de la Happy i els regals de boda. Però no ens vam desanimar. Ens teníem l’un a l’altre i desitjàvem fer més per Jehovà.

Uns dos anys després, es va aixecar la proscripció a la República Centreafricana i vam tornar a l’obra itinerant en aquell país. La nostra casa era una furgoneta que tenia un llit plegable, un barril per emmagatzemar 200 litres d’aigua, una nevera de gas propà i un fogonet de gas. De fet, viatjar no era fàcil. Una vegada, ens van aturar en més de 100 controls policials!

De vegades, les temperatures arribaven a 50°C. Als congressos, sovint era difícil trobar suficient aigua per al bateig. Els germans excavaven en el llit d’un riu sec i amb prou feines aconseguien aigua per omplir el barril on se solia fer el bateig.

El 1980 ens van traslladar a Nigèria. Durant dos anys i mig vam ajudar amb els preparatius per construir la nova sucursal. Els germans van comprar un magatzem de dues plantes que s’havia de desmuntar i instaŀlar en un altre lloc. Un matí, vaig pujar a dalt de tot de l’edifici per ajudar a desmantellar-lo. Cap al migdia, vaig baixar pel mateix lloc, però les coses havien canviat. Vaig posar el peu on no tocava i vaig caure. Semblava que m’havia fet molt de mal, però després de fer-me radiografies i examinar-me, el doctor li va dir a la Happy: «No et preocupis. Només s’ha trencat alguns lligaments i en unes setmanes estarà bé».

 El 1986 vam anar a servir a l’obra itinerant a Costa d’Ivori. Aquesta assignació implicava visitar el país veí de Burkina Faso. Mai m’hagués imaginat que serviríem a Burkina anys després.

Vaig marxar del Canadà l’any 1956. El 2003, després de 47 anys, hi vaig tornar, però aquest cop a Betel i amb la Happy. Encara que érem ciutadans canadencs, ens sentíem part de l’Àfrica.

Més tard, el 2007, amb 79 anys, vaig tornar a l’Àfrica. Ens van assignar a Burkina Faso i allà vaig ser membre del Comitè de País. Amb el temps, el lloc on servíem va passar a ser una oficina de traducció sota la supervisió de la sucursal de Benín. L’agost de 2013 vam anar a servir a aquella sucursal.

M’encanta predicar, encara que no puc fer tant com abans. Durant els últims tres anys, amb l’ajuda dels ancians i de la meva estimada dona, he pogut veure com dos dels meus estudiants de la Bíblia, en Gédéon i en Frégis, s’han batejat i continuen servint Jehovà fidelment. Estic molt feliç d’haver-los ajudat.

Fa un temps, la meva dona i jo ens vam mudar a la sucursal de Sud-àfrica. Allà la família Betel cuida la meva salut. Sud-àfrica és el setè país africà on hem tingut el privilegi de servir. A més, l’octubre de 2017 vam rebre una altra benedicció: assistir a la dedicació de la seu mundial a Warwick, Nova York. Va ser increïble!

L’Anuario 1994, a la pàgina 255, explica: «A tots els que han aguantat servint fidelment durant molts anys, els hi diem: “Sigueu forts, i que les vostres mans no defalleixin, perquè hi ha una recompensa per a la vostra feina” (2 Cròn. 15:7)». Tant la Happy com jo estem decidits a seguir aquest consell i volem animar els altres a fer el mateix.