Aquella terrible experiència em va canviar la vida i va marcar l’inici de la meva aventura per trobar el Creador. Però, abans d’explicar-te què va passar aquella nit, deixa’m que et parli de la meva infantesa, que va influenciar la meva manera de pensar i em va preparar el cor per buscar Déu.

Vaig néixer l’any 1937 a Guesnain, un poble miner del nord de França. El meu pare, que treballava a una mina de carbó, em va ensenyar la importància de ser una persona treballadora. També vaig heretar el seu fort sentit de la justícia, que el va motivar a lluitar pels drets dels miners que treballaven en unes condicions precàries. Com que volia millorar la situació, el pare es va unir a alguns sindicats i va participar en diverses vagues. A més, l’irritava la hipocresia dels clergues del poble. Molts d’ells vivien amb certs luxes, però demanaven menjar i diners als pobres miners que s’esforçaven de valent per guanyar-se les garrofes. El meu pare estava tan indignat amb el comportament d’aquells clergues que  no em va ensenyar cap religió. De fet, a casa mai es parlava de Déu.

A mesura que em feia gran, a mi també m’indignaven les injustícies, com per exemple els prejudicis que alguns tenien contra els estrangers que vivien a França. Jo jugava a futbol amb fills d’immigrants i m’ho passava molt bé amb ells. A més, la meva mare era polonesa, no francesa. Desitjava que algun dia hi hagués igualtat racial i tots convisquéssim en pau.

L’exèrcit francès em va cridar a files el 1957. Per això, vaig acabar enmig de les muntanyes d’Algèria aquella nit fosca de la qual us he parlat abans. Després de cridar: «Déu meu! Déu meu!», em vaig trobar cara a cara no amb un soldat enemic, sinó amb un ase salvatge. Quin descans! Tot i així, aquell episodi, i de fet la guerra mateixa, em va fer pensar cada cop més en el sentit de la vida. Per què som aquí? Li importem a Déu? Hi haurà alguna vegada pau al món?

Un dia, mentre estava de permís a casa dels pares, vaig conèixer un testimoni de Jehovà. Ell em va regalar un exemplar de La Sainte Bible, una traducció catòlica de la Bíblia en francès. La vaig començar a llegir de seguida que vaig tornar a Algèria. Un passatge que em va impactar moltíssim va ser Apocalipsi 21:3, 4, que diu: «El tabernacle de Déu està amb la humanitat, i ell [...] eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i la mort ja no existirà, i mai més hi haurà laments, ni plors, ni sofriment». a Com que pràcticament no sabia res de Déu ni de la Bíblia, aquelles paraules em van sorprendre i em vaig preguntar si alguna vegada allò es compliria.

Quan vaig acabar el servei militar, l’any 1959, vaig conèixer en François, un testimoni que em va ensenyar moltes veritats bíbliques. Per exemple, em va mostrar amb la Bíblia que Déu té un nom personal, Jehovà (Sl. 83:18). També em va explicar que Déu eliminaria la injustícia de la terra, convertiria el planeta en un paradís i compliria les paraules d’Apocalipsi 21:3, 4.

Tot el que aprenia era molt lògic i em va tocar el cor. Però també em vaig enfadar molt amb els clergues. Volia treure a la llum totes les mentides que ensenyaven i que no eren bíbliques. Era com el meu pare; sentia l’instint de lluitar contra les injustícies i era molt impacient. Pensava que havia de fer alguna cosa i ho havia de fer ja.

En François i altres amics meus que també eren testimonis em van ajudar a tranquiŀlitzar-me. Em van explicar que la nostra tasca com a cristians no era jutjar ningú, sinó donar esperança a la gent i parlar de les bones notícies del Regne. Això és el que va fer Jesús i el que va dir als seus deixebles que havien de fer (Mt. 24:14; Lc. 4:43). També vaig haver d’aprendre a parlar amb tacte i amabilitat amb tothom, sense importar quines fossin les seves creences. Tal com diu la Bíblia, «qui serveix el Senyor no s’ha de barallar amb ningú, sinó que ha de ser amable amb tothom» (2 Tim. 2:24).

 Vaig fer els canvis necessaris i em vaig batejar com a testimoni de Jehovà el 1959 a un congrés de circuit. Allà vaig conèixer una jove que em va cridar l’atenció i es deia Angèle. Vaig començar a anar de tant en tant a la seva congregació i ens vam casar l’any 1960. L’Angèle és una dona exceŀlent i una esposa meravellosa. Sens dubte, és un regal de Jehovà (Prov. 19:14).

Al llarg dels anys he après lliçons valuoses de germans d’experiència. Si n’hagués de destacar una, seria aquesta: si vols sortir-te’n en alguna assignació difícil, has de ser humil i fer cas del consell de Proverbis 15:22 (BEC), que diu: «Quan no es fan consultes, fracassen els projectes; quan hi ha molts consellers, tenen èxit».

Especialment des del 1964, vaig comprovar com de certes eren aquestes paraules. Aquell any vaig començar a l’obra de circuit, i visitàvem congregacions per animar els germans i ajudar-los a enfortir la seva fe. Només tenia 27 anys i em faltava molta experiència. En ocasions vaig ficar la pota, però vaig intentar aprendre dels meus errors. Sobretot vaig aprendre lliçons importants de «consellers» d’experiència molt capacitats.

Recordo una d’aquelles lliçons. Després de visitar una congregació a París, un germà madur em va demanar si podia tenir una conversa privada amb mi. «I tant que sí!», li vaig respondre.

Ell em va preguntar: «Louis, quan un metge va a un domicili, a qui va a veure?».

«Al malalt», li vaig dir.

Ell em va contestar: «Tens raó. M’he fixat que passes la major part del teu temps amb germans que estan forts en sentit espiritual, com ara el superintendent de congregació. Però a la nostra congregació hi ha molts germans que estan desanimats, són nous a la veritat o són tímids. Aquests germans agrairien molt que els dediquessis temps i, fins i tot, poder compartir algun àpat amb tu».

L’encertat consell d’aquell germà no tenia preu. El seu amor per les ovelles de Jehovà em va arribar al cor. Així és que em vaig empassar el meu orgull i vaig posar en pràctica el seu consell. Estic molt agraït a Jehovà per haver conegut germans com ell.

Entre el 1969 i el 1973, em van assignar a supervisar el Departament d’Alimentació  a dos congressos internacionals a Colombes, a París. Al congrés de 1973 havíem d’alimentar més de 60.000 persones durant cinc dies. Allò se’m va fer una muntanya i no em veia capaç d’aconseguir-ho. Però, un cop més, la clau va ser posar en pràctica el consell de Proverbis 15:22: consultar els «consellers» experimentats. Vaig demanar ajuda a germans madurs que tenien experiència en el camp de l’alimentació. Alguns d’ells eren carnissers, agricultors, cuiners o experts en compres a l’engròs. Entre tots finalment vam aconseguir fer el cim d’aquella «muntanya».

El 1973, la meva dona i jo vam començar a servir a la sucursal de França. La meva primera assignació em va suposar un gran repte. La meva feina era fer arribar les publicacions als germans del Camerun, on l’obra va estar proscrita des del 1970 fins al 1993. Un cop més sentia que aquella tasca em venia grossa. El germà que supervisava l’obra a França probablement se’n va adonar i em va animar amb aquestes paraules: «Els nostres germans del Camerun tenen molta gana espiritual. Així és que els hem d’alimentar». I això és el que vam fer.

Vaig haver de fer molts viatges a alguns països fronterers amb el Camerun per trobar-me amb ancians d’aquell país. Aquells germans tan valents i discrets em van ajudar a fer els plans necessaris per tal que l’aliment espiritual arribés de manera regular al Camerun. Jehovà va beneir els nostres esforços. Durant uns vint anys, als germans d’aquell país mai els va faltar ni un sol número de La Torre de Guaita ni d’una publicació mensual titulada Nuestro Servicio del Reino.

Des que l’Angèle i jo vam començar a festejar ja m’adonava de les seves qualitats espirituals. I aquestes es van fer encara més evidents  després de casar-nos. De fet, la mateixa nit de noces em va demanar que fes una oració per expressar a Jehovà el nostre desig de servir-lo al màxim com a matrimoni, i Ell va respondre a la nostra oració.

L’Angèle també m’ha ensenyat a confiar en Jehovà. Per exemple, quan ens van convidar a Betel el 1973, jo tenia els meus dubtes perquè m’encantava l’obra itinerant. Però ella em va recordar que havíem dedicat la nostra vida a Jehovà. Per tant, ¿no hauríem de fer qualsevol cosa que la Seva organització ens demanés? (Heb. 13:17.) Què podia dir jo? Tenia tota la raó. Així doncs, cap a Betel, que hi falta gent! Al llarg de la nostra vida junts, la seva discreció, seny i punt de vista espiritual han enfortit el nostre matrimoni i ens han ajudat a prendre bones decisions.

Ara que ja som grans, l’Angèle continua sent una esposa exceŀlent i em dona molt de suport. Per exemple, com que som conscients que moltes escoles teocràtiques es fan en anglès, ens vam proposar de millorar en aquest idioma. Per aconseguir-ho ens vam mudar a una congregació anglesa, encara que en aquell moment teníem més de 70 anys. Com que soc membre del Comitè de la Sucursal de França, tinc un horari molt atapeït i això fa que ens costi treure temps per estudiar l’idioma. Però l’Angèle i jo ens ajudem l’un a l’altre. Ara que en tenim més de 80, ens continuem preparant les reunions en anglès i en francès, i també intentem participar tant com podem a les reunions i a la predicació. Jehovà ha beneït molt els nostres esforços per aprendre anglès.

L’any 2017 vam rebre un altre regal meravellós de part de Jehovà. Vam assistir a l’Escola per a membres de comitè de sucursal i les seves esposes, que es va celebrar al Centre Educatiu de la Watchtower, a Patterson, Nova York.

Jehovà és realment el Gran Instructor (Is. 30:20). Per això, no ens sorprèn que els seus servents, tant joves com grans, rebin la millor educació possible (Deut. 4:5-8). M’he adonat que els joves que fan cas dels consells de Jehovà i dels germans amb experiència prenen millors decisions i arriben a ser cristians fidels. Tal com diu Proverbis 9:9, «dóna instrucció al savi, i serà encara més savi: alliçona el just, i augmentarà el saber».

De tant en tant, encara recordo aquella nit fosca a les muntanyes d’Algèria i de la por que vaig passar ara fa uns 60 anys. En aquell moment no en tenia ni idea de totes les coses bones que m’esperaven. He après tant dels altres! Jehovà ens ha donat a l’Angèle i a mi una vida més feliç i plena del que ens podíem imaginar. Així és que estem decidits a no deixar mai d’aprendre de Jehovà i dels germans d’experiència que tant l’estimen.