Vaig néixer l’any 1948 en un poblet al sud-oest de Nigèria. Quan jo era petit, l’oncle Moustapha, el germà petit del meu pare, i en Wahabi, el meu germà gran, es van batejar com a testimonis de Jehovà. Quan tenia nou anys, el meu pare va morir i allò em va afectar molt. Però en Wahabi em va explicar que el pare ressuscitaria i el podríem tornar a veure. Pensar en allò em va consolar molt i em va motivar a estudiar la Bíblia. Llavors, l’any 1963, em vaig batejar. Poc després, els meus altres tres germans també es van dedicar a Jehovà.

L’any 1965, em vaig mudar a Lagos, on vivia un dels meus germans grans, en Wilson, i vaig començar a servir a la congregació Igbobi. Allà, vaig gaudir molt de la companyia dels pioners. El seu goig i el seu entusiasme eren contagiosos. Així és que, el gener de 1968, jo també vaig començar a servir com a pioner.

L’Albert Olugbebi, un germà de la sucursal, va organitzar una reunió especial amb els joves per parlar-nos de la necessitat de pioners especials que hi havia al nord de Nigèria. Encara ara recordo l’entusiasme amb què ens va dir: «Sou joves i podeu dedicar el vostre temps i les vostres energies a Jehovà. Hi ha molta feina a fer!». Jo volia  tenir la mateixa actitud que el profeta Isaïes i servir Jehovà allà on Ell decidís, així és que de seguida vaig omplir una soŀlicitud (Is. 6:8).

El maig de 1968, em van assignar com a pioner especial a Kano, al nord de Nigèria. En aquell moment, feia poc que havia esclatat la guerra de Biafra (1967-1970) i havia causat molt de patiment en aquella regió, tot i que després el conflicte es va desplaçar cap a l’est. Per això, un germà, amb la millor intenció del món, em va intentar convèncer que no hi anés. Jo li vaig agrair el seu consell, però li vaig dir que si Jehovà volia que hi anés, estava convençut que estaria amb mi.

La vida a Kano era molt trista, ja que la ciutat havia quedat devastada a causa de la guerra. A vegades, quan predicàvem, fins i tot havíem trobat alguns cadàvers pel carrer. Tot i que hi havia hagut moltes congregacions, la majoria dels germans havien marxat, i els menys de 15 publicadors que hi havien quedat tenien molta por i estaven desanimats. Es van posar molt contents quan es van assabentar que sis pioners especials havíem estat assignats per donar-los un cop de mà. Des del primer moment, van coŀlaborar estretament amb nosaltres, i els vam poder ajudar a recuperar la seva rutina espiritual i a tornar a enviar els informes de predicació i la sol licitud de publicacions a la sucursal.

Tots sis vam començar a aprendre la llengua local, el haussa. I, com que les persones escoltaven el missatge en l’idioma del seu cor, molts el van acceptar de bon grat. No obstant, membres de la religió majoritària de Kano s’oposaven a la predicació i, per això, havíem d’anar amb molt de compte. Una vegada, un home amb un ganivet ens va començar a perseguir a un altre pioner i a mi. Afortunadament, com que vam començar a córrer abans que ell, ens vam poder escapar. Tot i els perills, Jehovà sempre ha fet que «em senti segur» (Sl. 4:8). De mica en mica, el nombre de publicadors va augmentar i, avui, a Kano hi ha més de 500 germans que serveixen a 11 congregacions.

L’agost de 1968, tot i haver estat pocs mesos a Kano, la sucursal ens va traslladar a dos pioners especials més i a mi a Niamey, la capital del Níger. De seguida vam descobrir que el Níger, a l’Àfrica occidental, està en una de les regions més càlides de la terra. A part de les altes temperatures, també vam trobar una altra dificultat: aprendre francès, l’idioma oficial de la regió. Tot i els reptes, vam confiar en Jehovà i vam començar a predicar a la capital amb l’ajuda dels publicadors locals. En poc temps, tots els veïns que sabien llegir ja tenien un exemplar en francès del llibre La verdad que lleva a vida eterna. La gent, fins i tot, ens buscava per aconseguir-ne un!

Aviat ens vam adonar que les autoritats no estaven gaire contentes amb la presència dels testimonis de Jehovà. El juliol de 1969, vam celebrar el primer congrés de circuit del país a la història, amb una assistència d’unes 20 persones. Estàvem molt contents pel bateig de dos nous publicadors. Però, el primer dia, la policia va entrar i va aturar el programa. Als pioners especials i al superintendent de circuit ens van portar a la comissaria per interrogar-nos. A més, ens van demanar que l’endemà hi tornéssim. Veient que podríem tenir problemes, vam decidir organitzar un discurs de bateig a una casa privada i fer els batejos al riu amb discreció.

Unes setmanes més tard, el Ministeri de l’Interior ens va fer fora del país a cinc pioners especials més i a mi. Ens van donar 48 hores per marxar pels nostres propis mitjans. Vam obeir i vam anar a la sucursal de Nigèria, on vam rebre una nova assignació.

Em van enviar a la ciutat d’Orisunbare, a Nigèria, on gaudia molt predicant amb el grupet de germans en aquell territori tan productiu. Sis mesos més tard, la sucursal em va tornar a assignar al Níger, però aquest cop tot sol. Tot i que inicialment em va sorprendre i em va costar acceptar-ho, després de pensar-ho, em va iŀlusionar retrobar-me amb els germans d’allà.

L’endemà d’arribar a Niamey, vaig trobar un home de negocis que em va reconèixer com a testimoni de Jehovà i em va fer moltes preguntes sobre la Bíblia. Vam començar a estudiar junts i, després de deixar els vicis del tabac i de la beguda, es va batejar. M’alegra molt haver posat el meu granet de sorra al creixement de l’obra en diferents regions del Níger. Quan vaig arribar, hi havia 31 testimonis de Jehovà al país i, uns anys més tard, quan me’n vaig anar, ja n’hi havia 69.

A finals del 1977, vaig tornar a Nigèria per rebre una capacitació de tres setmanes. Quan vaig acabar, el germà Malcolm Vigo, coordinador del Comitè de Sucursal, em va fer llegir una carta de la  sucursal de Sierra Leone que deia que buscaven un germà amb bona salut, solter, pioner i que parlés anglès i francès per ser superintendent de circuit a Guinea. De fet, el germà Vigo em va dir que l’entrenament que havia rebut era per a aquesta assignació. També em va advertir que no seria una assignació fàcil, i em va dir: «Pensa’t-ho bé abans d’acceptar». Acte seguit, li vaig contestar: «Si és Jehovà qui m’hi està enviant, hi aniré».

Vaig viatjar a Sierra Leone i vaig reunir-me amb germans de la sucursal. Un membre del Comitè de Sucursal em va dir: «No sabem gairebé res dels germans de Guinea». La sucursal de Sierra Leone era la que supervisava l’obra a Guinea, però no rebia informació dels publicadors per la situació política tan complicada que hi havia al país. Tot i que havien intentat en diverses ocasions enviar-hi algun germà, no havien aconseguit tenir un representant de la sucursal allà. Per això, em van demanar que volés a Conakry, la capital de Guinea, per intentar obtenir la residència.

A l’arribar a Conakry, em vaig reunir amb l’ambaixador de Nigèria, i li vaig expressar el meu desig de predicar al país. L’ambaixador, em va voler protegir de ser detingut o fins i tot agredit, així és que em va dir: «Torna a Nigèria i predica allà». Jo li vaig contestar: «Estic decidit a quedar-m’hi». Llavors, ell va escriure una carta al ministre de l’Interior demanant-li ajuda, i el ministre va accedir a parlar amb mi i em va concedir la residència al país.

Així doncs, vaig tornar a la sucursal de Sierra Leone i, quan vaig explicar als germans el que m’havia dit el ministre de l’Interior, es van posar a cridar d’alegria i van veure-ho com una mostra de la benedicció de Jehovà. M’havien concedit la residència a Guinea!

Del 1978 al 1989 vaig servir com a superintendent de circuit a Guinea i a Sierra Leone, i com a superintendent de circuit substitut a Libèria. Al principi, em posava molt malalt i a vegades em passava quan estava a zones aïllades. Però els germans feien mans i mànigues per ajudar-me i portar-me a l’hospital.

Un cop, vaig agafar la malària i paràsits a l’intestí, i vaig estar molt malalt. De fet, quan ja m’havia recuperat, vaig descobrir que els germans havien estat parlant d’on m’enterrarien! Tot i aquestes situacions, mai se’m va passar pel cap deixar la meva assignació. Encara ara estic convençut que només em puc sentir realment segur si confio plenament en Jehovà, el Déu que, fins i tot, ens pot rescatar de la mort.

El 1988 vaig conèixer la Dorcas, una pionera molt humil i espiritual. Ens vam casar, i junts vam continuar a l’obra itinerant. Durant aquests anys, la Dorcas ha demostrat ser molt amorosa i sacrificada. Vam arribar a caminar fins a 25 quilòmetres entre congregació i congregació amb les maletes a sobre. I, quan les congregacions estaven més lluny, utilitzàvem qualsevol mitjà de transport  disponible per travessar els camins enfangats i plens de clots.

La Dorcas és una dona molt valenta. Per exemple, en diferents ocasions, vam travessar rius infestats de cocodrils. En un viatge de cinc dies, vam haver de creuar el riu en canoa perquè tots els ponts de fusta estaven malmesos. Quan la Dorcas es va posar dempeus per sortir de la canoa, va caure al riu. Ni ella ni jo sabíem nedar, i estava ple cocodrils! Però, afortunadament, uns nois van saltar a l’aigua i la van salvar. Aquest ensurt ens va fer tenir malsons durant un temps, però vam continuar a l’obra itinerant.

A principis del 1992, vam saber que la Dorcas estava embarassada. En aquell moment, ens vam plantejar si podríem continuar en el servei a temps complet. Però vam arribar a la conclusió que la nostra filla era un regal que Jehovà ens havia fet. Per això, li vam posar Jahgift (que significa ‘regal de Jehovà’). Quatre anys més tard, vam tenir un altre fill, l’Eric. Tots dos han demostrat ser autèntics regals de Déu. La Jahgift ha estat servint durant un temps a l’oficina externa de traducció a Conakry, i l’Eric és servent ministerial.

Tot i que la Dorcas va haver de deixar de servir com a pionera especial, va continuar servint com a pionera regular mentre criava els nostres fills. Amb l’ajuda de Jehovà, jo vaig poder continuar sent pioner especial. Quan la Jahgift i l’Eric van ser més grans, la Dorcas va tornar a ser pionera especial. Avui, servim tots dos junts com a missioners a Conakry.

Sempre m’he deixat portar on Jehovà ha volgut. Sovint, la Dorcas i jo hem vist la seva benedicció i la seva protecció. Gràcies a confiar en ell, hem evitat l’estrès que provoca la vida materialista d’aquest món. Hem après al llarg de la nostra vida que la font de l’autèntica seguretat és Jehovà, el «Déu de la nostra salvació» (1 Cròn. 16:35). Estic segur que, si confiem en ell, tindrem la nostra vida «ben guardada dins la bossa de la vida» de Jehovà (1 Sam. 25:29).