A MITJANS dels anys 30, el meu pare i la meva mare, en James i la Jessie Sinclair, es van traslladar al Bronx, un barri de la ciutat de Nova York. Una de les primeres persones que van conèixer va ser en Willie Sneddon, que era d’Escòcia com els meus pares. Uns minuts després de coneixe’s, ja parlaven de les seves famílies. Això va passar un parell d’anys abans que jo nasqués.

La mare va explicar al Willie que, poc abans de la Gran Guerra, el seu pare i el seu germà gran es van ofegar després que el seu vaixell de pesca xoqués amb una mina al mar del Nord. Ell li va dir: «El teu pare ha anat a l’infern!». En Willie era testimoni de Jehovà, i aquest va ser el primer contacte de la mare amb la veritat que, sens dubte, va ser molt impactant.

El que en Willie li va dir a la mare la va fer enfadar perquè ella sabia que el seu pare era un bon home. Però en Willie va afegir: «Et serviria d’alguna cosa si et digués que Jesús també va anar a l’infern?». La mare va recordar que el credo de l’església originalment ensenyava que Jesús va baixar a l’infern i va ressuscitar al tercer dia. Llavors, va pensar: «Si l’infern és un lloc de turment amb foc on van els dolents, per què hi va anar Jesús?». Això va despertar l’interès de la mare per la veritat. Així doncs, va començar a anar a les reunions de la congregació Bronx i es va batejar el 1940.

En aquella època, no s’animava els pares cristians a estudiar la Bíblia amb els seus fills. Quan era molt petit, el pare em cuidava mentre la mare anava a la reunió i predicava els caps de setmana. Pocs anys després, tant el pare com jo vam començar a anar a les reunions amb la mare. Ella predicava molt i dirigia bastants cursos bíblics. De fet, hi va haver moments que va agrupar els seus estudiants perquè vivien a prop els uns dels altres. Jo sortia a predicar amb ella quan tenia vacances. I així vaig aprendre molt de la Bíblia i de com ensenyar als altres.

 Em fa pena reconèixer que, quan era petit, no apreciava de tot cor la veritat. La donava per fet. Però, quan tenia uns 12 anys, em vaig fer publicador i, a partir de llavors, vaig sortir a predicar regularment. Als 16 anys, vaig dedicar la meva vida a Jehovà i em vaig batejar el 24 de juliol de 1954 a un congrés a Toronto, al Canadà.

Alguns germans de la congregació que servien o havien servit a Betel van influir molt en mi. La seva destresa a l’hora de parlar i ensenyar les veritats de la Bíblia em va impressionar. Encara que els meus professors m’animaven a anar a la universitat, el meu objectiu era Betel. Així doncs, vaig entregar la soŀlicitud de Betel en aquell congrés de Toronto. I la vaig tornar a entregar el 1955, en un congrés a l’estadi dels Yankees, a Nova York. Poc després, quan tenia 17 anys, vaig rebre la invitació per començar a servir a Betel el 19 de setembre de 1955. El segon dia de feina em van posar al taller d’enquadernació, al número 117 del carrer Adams. Aviat vaig començar a treballar amb la màquina d’alçar, que unia plecs de 32 pàgines i els preparava per a la màquina que cosia els llibres.

Un mes després, com que sabia escriure a màquina, em van enviar al Departament de Revistes. En aquell temps, els germans i germanes preparaven plantilles en petites làmines metàŀliques amb l’adreça dels nous subscriptors a les revistes Desperta’t! i La Torre de Guaita. Uns mesos més tard, em van canviar al Departament d’Enviaments. El superintendent del departament, en Klaus Jensen, em va preguntar si estaria disposat a acompanyar el germà que portava en camió les caixes de publicacions fins als molls, al port, des d’on s’enviaven a tot  el món. També portàvem sacs de revistes a l’oficina de correus perquè les enviessin a les congregacions dels Estats Units. El germà Jensen em va dir que m’aniria bé un treball més físic. Jo només pesava 57 kg i era prim com un fideu. Però aquests viatges als molls i a l’oficina de correus em van ajudar a estar més fort. Està clar que el germà Jensen sabia el que em convenia.

El Departament de Revistes també s’encarregava de les comandes de revistes que feien les congregacions. Així em vaig assabentar dels idiomes en què s’imprimien les revistes a Brooklyn i després s’enviaven a altres parts del món. Molts d’aquests idiomes ni els coneixia, però em va agradar saber que milers i milers de revistes arribaven a llocs tan llunyans. En aquell moment no ho sabia, però amb els anys tindria el privilegi de visitar molts d’aquells indrets.

El 1961, em van assignar a l’Oficina del Tresorer sota la supervisió del germà Grant Suiter. Després d’un parell d’anys, em van dir que anés a l’oficina del Nathan Knorr, qui dirigia en aquell moment la nostra obra. Ell em va explicar que un dels germans que treballava a la seva oficina assistiria a l’Escola del ministeri del Regne durant un mes, i que després treballaria al Departament de Servei. Per això, vaig ocupar el seu lloc i vaig treballar amb en Don Adams. Casualment, en Don era el germà a qui vaig entregar la meva soŀlicitud de Betel al congrés del 1955. A la mateixa oficina també treballaven en Robert Wallen i en Charles Molohan. Tots quatre vam treballar plegats més de 50 anys. Ha estat un privilegi servir al costat d’aquests germans tan fidels (Sl. 133:1).

 Des del 1970, em van assignar a fer visites de zona, és a dir, a visitar cada any, o cada dos anys, algunes sucursals de la Watch Tower Society. Aquests viatges incloïen visitar famílies Betel i missioners d’arreu del món, donar-los ànim i revisar els registres de les sucursals. Ha estat molt bonic conèixer alguns graduats de les primeres Escoles de Galaad i veure com continuaven servint fidelment en les seves assignacions a l’estranger. Quin privilegi tan gran ha sigut poder visitar més de 90 països fent aquesta tasca!

Tots els betelites de Brooklyn vam ser assignats a diverses congregacions de la ciutat de Nova York. A mi em van enviar al Bronx. La primera congregació d’aquell barri havia crescut, s’havia dividit i ara es coneixia amb el nom d’Upper Bronx, que és on jo anava.

A mitjans dels anys 60, una família letona que havia conegut la veritat al sud del Bronx es va traslladar al territori de la meva congregació. La filla més gran, la Livija, va començar a ser pionera regular quan va acabar l’institut. Uns mesos més tard, va anar a viure a Massachusetts per servir a un lloc de necessitat. Li vaig començar a escriure cartes per posar-la al dia del que passava a la congregació, i ella em responia explicant-me com li anava la predicació a Boston.

Uns anys després, la Livija va ser nomenada pionera especial. Com que volia fer més per Jehovà, va emplenar la soŀlicitud de Betel i la van convidar l’any 1971. Va ser com un senyal de part de Jehovà! El 27 d’octubre de 1973 ens vam casar i vam tenir el privilegi que el germà Knorr ens fes el discurs de casament. Proverbis 18:22 (MM) diu: «Qui ha trobat una bona dona, ha trobat una cosa bona i ha obtingut un favor de la part de Jahvè». La Livija i jo hem rebut el regal de servir junts durant més de 40 anys a Betel, i continuem servint en una congregació a la mateixa zona del Bronx.

Coŀlaborar amb el germà Knorr va ser tot un plaer. Ell era un treballador incansable i apreciava moltíssim els missioners d’arreu del món. Molts d’ells van ser els primers Testimonis als països on van ser assignats. Va ser molt trist veure com el germà Knorr va patir càncer el 1976. En una ocasió, quan ell estava postrat al llit, em va preguntar si li podia llegir algunes publicacions que s’estaven preparant per imprimir. Em va dir que avisés en Frederick Franz perquè també pogués escoltar la lectura. Més tard, em vaig assabentar que el germà Knorr passava molt de temps llegint-li al germà Franz perquè aquest estava perdent la vista.

Tots els qui vam conèixer i vam estimar el germà Knorr estem contents perquè sabem que es va mantenir fidel fins al final de  la seva vida a la terra l’any 1977 (Ap. 2:10). A partir de llavors, el germà Franz va començar a dirigir la nostra obra.

En aquella època, feia de secretari del germà Milton Henschel, qui havia coŀlaborat amb el germà Knorr durant dècades. El germà Henschel em va explicar que ara la meva principal tasca a Betel seria ajudar el germà Franz en tot el que necessités. Per exemple, li llegia regularment publicacions abans que s’imprimissin. El germà Franz tenia una memòria extraordinària i una capacitat impressionant per concentrar-se en el que se li llegia. Va ser un plaer ajudar-lo d’aquesta manera fins que va acabar la seva vida a la terra el desembre de 1992.

Els 61 anys que he viscut a Betel m’han passat volant. Els meus pares van morir lleials a Jehovà i desitjo que arribi el dia de donà’ls-hi la benvinguda en un món millor (Jn. 5:28, 29). Res del que el món de Satanàs ens ofereix es pot comparar amb l’enorme privilegi de treballar amb homes i dones fidels, i poder servir els germans de tot arreu. La Livija i jo hem sentit que al llarg d’aquests anys de servei a temps complet «el goig de Jahveh [ha estat la nostra] força» (Neh. 8:10).

Ningú és indispensable a l’organització de Jehovà, i l’obra de predicar no s’atura. Sens dubte, durant aquests anys ha estat una benedicció treballar al costat de germans i germanes tan lleials i amb una fe incondicional. La majoria dels germans ungits amb els qui he servit ja han mort. Però estic molt agraït d’haver pogut coŀlaborar amb aquests homes fidels i espirituals en el servei a Jehovà.