Normalment, quan vols conèixer algú, el primer que li preguntes és: «Com et dius?». Si fessis a Déu aquesta pregunta, què et respondria?

«Jo soc Jehovà, aquest és el meu nom» (Isaïes 42:8).

A Déu li importa aquest nom. Ningú ha posat nom a Déu, l’ha escollit ell mateix. Jehovà va dir: «Aquest és el meu nom per sempre, i així és com seré recordat de generació en generació» (Èxode 3:15). A la Bíblia, el nom de Déu apareix més vegades que cap altre dels seus títols, com per exemple Totpoderós, Pare, Senyor o Déu, i més que cap altre nom de persona com ara Abraham, Moisès, David o Jesús. I, per damunt de tot, Jehovà vol que coneguem el seu nom. La Bíblia diu: «Que la gent sàpiga que el teu nom és Jehovà, que només tu ets l’Altíssim sobre tota la terra» (Salm 83:18).

A Jesús li importa aquest nom. En l’oració coneguda com el parenostre, Jesús va ensenyar als seus seguidors a fer oració a Déu amb les paraules «que el teu nom sigui santificat» (Mateu 6:9). Ell mateix va demanar a Déu: «Pare, glorifica el teu nom» (Joan 12:28). Per a Jesús, glorificar el nom de Déu era una prioritat a la seva vida i, per aquesta raó, va poder dir en oració: «Els he donat a conèixer el teu nom i el continuaré donant a conèixer» (Joan 17:26).

Als qui coneixen Déu els importa aquest nom. En el passat, el poble de Déu tenia molt clar que la seva protecció i salvació depenien de conèixer i honrar el nom de Déu. «El nom de Jehovà és una  torre forta. El just hi va corrent i rep protecció» (Proverbis 18:10). «Tots els que invoquin el nom de Jehovà se salvaran» (Joel 2:32). La Bíblia explica que el nom de Déu diferenciaria els seus servents: «Tots els pobles caminaran cadascun en el nom del seu déu, però nosaltres caminarem en el nom de Jehovà, el nostre Déu, per sempre més» (Miquees 4:5; Fets 15:14).

L’identifica únicament a ell. Molts erudits afirmen que el nom Jehovà significa ‘ell fa que s’esdevingui’. Jehovà va explicar què significa el seu nom quan, parlant de si mateix, va dir a Moisès: «Jo Seré El Que Jo Decideixi Ser» (Èxode 3:14). Per tant, el nom de Déu va més enllà d’identificar-lo com a Creador de totes les coses. El seu nom expressa la seva capacitat de fer que ell mateix o la seva creació esdevingui el que faci falta per complir el seu propòsit. Tot i que els títols de Déu poden descriure la seva posició, autoritat o poder, només el seu nom, Jehovà, representa tot el que ell és i pot esdevenir.

S’interessa per nosaltres. El nom de Déu significa que ell estima la seva creació, cosa que també ens inclou a nosaltres. A més a més, el fet que Déu hagi donat a conèixer el seu nom indica que vol que el coneguem. Després de tot, ell mateix va revelar el seu nom molt abans que nosaltres li preguntéssim. Està clar que Déu vol que el veiem com una persona real a qui ens podem apropar, i no com un ésser distant i abstracte (Salm 73:28).

Quan l’utilitzem, demostrem que ell ens importa. Per il·lustrar-ho, imagina’t que vols ser amic d’algú i et presentes pel teu nom. Com et sentiries si aquesta persona es negués a utilitzar-lo? És possible que amb el temps et preguntessis si aquesta persona realment vol la teva amistat. Doncs això mateix passa amb Déu: ell ens ha donat a conèixer el seu nom i ens anima a utilitzar-lo. Quan ho fem, li demostrem que ens volem apropar a ell. De fet, a Jehovà no li passen per alt aquells que «mediten en [o «tenen en alta estima», nota] el seu nom» (Malaquies 3:16).

Aprendre el nom de Déu és el primer pas per coneixe’l. Però això no ho és tot. També hem de descobrir qui hi ha rere aquest nom i com és la seva personalitat.