Narrat per Leonard Smith

Quan era adolescent, dos passatges de la Bíblia em van calar fons. Avui, més de setanta anys després, encara recordo quan vaig entendre el significat de Zacaries 8:23, que parla de «deu homes» que s’agafen «al faldó del mantell d’un jueu». Aquests homes li diuen al jueu: «Volem anar amb vosaltres, perquè hem sentit dir que Déu és amb vosaltres».

EL JUEU simbolitza els cristians ungits i els «deu homes» representen les «altres ovelles», o «els Jonadab», el nom amb què es coneixien abans (Jn. 10:16). * Quan vaig entendre aquesta veritat, em vaig adonar que el meu suport lleial a la classe ungida és molt important si vull veure complida la meva esperança de viure per sempre a la Terra.

La il·lustració de Jesús de «les ovelles» i «els cabrits» que trobem a Mateu 25:31-46 també em va impressionar profundament. «Les ovelles» representen els qui reben un judici favorable al temps de la fi perquè fan el bé als germans ungits de Crist que encara hi ha a la Terra. Com a jove Jonadab, em vaig dir a mi mateix: «Len, si vols que Crist et vegi com una ovella, has de donar suport als seus germans ungits i acceptar la seva guia, perquè Déu és amb ells». Entendre això ha marcat el meu camí durant més de set dècades.

«QUIN ÉS EL MEU LLOC?»

La meva mare es va batejar el 1925 a la sala de reunions de Betel. Aquella sala s’anomenava Tabernacle de Londres i la feien servir els germans de la zona. Jo vaig néixer el 15 d’octubre de 1926, i el març de 1940 em vaig batejar a un congrés a Dover, a la costa d’Anglaterra. Vaig arribar a estimar molt les veritats bíbliques. Com que la mare era ungida, el primer ‘faldó d’un jueu’ que vaig agafar va ser el seu. Els dos formàvem part de la congregació de Gillingham, al sud-est d’Anglaterra, on la majoria també eren ungits. La mare va donar un exemple excel·lent de zel per la predicació. Per aquell temps, però, ni el meu pare ni la meva germana servien Jehovà.

El setembre de 1941, a un congrés a la ciutat de Leicester, es va presentar una conferència titulada «Integritat», que va tractar el tema de la dominació universal. Aquell discurs em va ajudar a entendre per primer cop que estem implicats en la qüestió que va sorgir entre Jehovà i Satanàs. Per tant, ens hem de posar de part de Jehovà i mantenir-nos íntegres al Sobirà Universal.

Al congrés es va donar molt èmfasi al servei de pioner i es va animar els joves a posar-se aquesta meta. La conferència «El lloc dels pioners  a l’Organització» va fer que em preguntés: «Quin és el meu lloc?». El congrés em va convèncer que la meva responsabilitat com a Jonadab era ajudar la classe ungida, donar el millor de mi a la predicació. Allà mateix, a Leicester, vaig omplir una sol·licitud per ser pioner.

EL SERVEI DE PIONER DURANT LA GUERRA

L’1 de desembre de 1941, amb quinze anys, em van nomenar pioner especial. La mare va ser la meva primera companya, però al cap d’un any va haver de deixar el servei de pioner per problemes de salut. Llavors la sucursal de Londres em va assignar un nou company, en Ron Parkin, qui ara serveix al Comitè de sucursal de Puerto Rico.

Ens van enviar a Broadstairs i Ramsgate, ciutats costaneres del comtat de Kent, on vam llogar una habitació. Com a pioners especials, cada mes rebíem quaranta xílings (aleshores uns sis euros). Per tant, quan pagàvem el lloguer, ens quedava molt poquet per viure i mai sabíem d’on vindria el proper àpat. Però d’una manera o altra, Jehovà sempre ens donava el necessari.

Sovint pedalejàvem amb força empenyent les nostres bicicletes carregades de coses, lluitant contra els forts vents que venien del mar del Nord. A més, ens havíem d’enfrontar amb els bombarders i míssils V-1 alemanys que volaven baix per sobre de Kent per bombardejar Londres. En una ocasió, vaig haver de saltar de la bici i llançar-me a la cuneta perquè una bomba va passar per sobre el meu cap i va explotar en un camp proper. Tot i això, els anys que vam servir a Kent van ser feliços.

ARRIBO A SER «UN NOI BETEL»

La meva mare sempre havia parlat de Betel amb admiració. Deia: «El que més desitjo és que algun dia arribis a ser un noi Betel». Per això, imagina’t l’alegria i la sorpresa que em vaig endur quan el gener de 1946 vaig rebre una invitació per anar a Betel de Londres. Em van convidar a treballar-hi durant tres setmanes. Al final d’aquest temps, en Pryce Hughes, el servent de sucursal, em va demanar que m’hi quedés. La instrucció que vaig rebre m’ha servit durant la resta de la meva vida.

En aquell temps, a la família Betel de Londres hi havia uns trenta germans i germanes, la majoria nois solters. També hi havia alguns ungits, entre ells en Pryce Hughes, l’Edgar Clay i en Jack Barr, qui va arribar a ser part del Consell Rector. Va ser un gran privilegi usar la meva joventut per ajudar els germans de Crist i treballar sota la supervisió espiritual d’aquestes «columnes» (Gàl. 2:9).

Un dia, un germà em va dir que a la porta principal de Betel hi havia una germana que em volia veure. Era la meva mare amb un paquet sota el braç. Va dir que no entrava per no interrompre la meva feina, em va donar el paquet i va marxar. A dins hi havia un abric ben calentó! Aquell gest amorós em va recordar Anna quan va portar una túnica al seu fill Samuel, qui servia al tabernacle (1 Sam. 2:18, 19).

GALAAD: UNA EXPERIÈNCIA INOBLIDABLE

El 1947, a cinc dels qui servíem a Betel ens van convidar a l’Escola de Galaad,  als Estats Units, i l’any següent vam assistir a l’onzena classe. Quan vam arribar al nord de l’estat de Nova York, on hi havia l’escola, feia un fred que pelava. Com em vaig alegrar de tenir aquell abric tan calentó que m’havia regalat la mare!

Els sis mesos que hi vaig estar van ser inoblidables. Conviure amb companys de setze països diferents va ampliar la meva visió de les coses. Galaad em va enriquir espiritualment i, a més, em vaig beneficiar de relacionar-me amb cristians madurs. En Lloyd Barry, un dels meus companys, l’Albert Schroeder, un dels instructors, i en John Booth, el superintendent de la Granja del Regne (on hi havia l’Escola), van arribar a ser membres del Consell Rector. Guardo com un tresor els consells amorosos que aquests germans em van donar i el seu excel·lent exemple de lleialtat a Jehovà i a la Seva organització.

L’OBRA DE CIRCUIT I LA TORNADA A BETEL

Després de marxar de Galaad em van assignar a l’obra de circuit a Ohio, EUA. Tot i que només tenia vint-i-un anys, els germans van acceptar de bon grat el meu entusiasme característic dels joves. En aquest circuit vaig aprendre molt dels ancians d’experiència.

Mesos després, em van convidar a Betel de Brooklyn per a rebre més instrucció. Allà vaig conèixer «columnes» com en Milton Henschel, en Karl Klein, en Nathan Knorr, en T. J. (Bud) Sullivan i en Lyman Swingle. Tots ells han format part del Consell Rector. Veure’ls treballar i observar la seva manera de fer cristiana em va enriquir, i la meva confiança en l’Organització va anar creixent. Llavors em van enviar a Europa per continuar el meu ministeri.

La mare va morir el febrer de 1950. Després de l’enterrament vaig parlar francament amb el meu pare i la meva germana, la Dora. Els vaig preguntar què farien respecte a la veritat ara que la mare ja no hi era i jo havia marxat de casa. Van acceptar que en Harry Browning, un ancià ungit a qui coneixien i respectaven, els ensenyés la veritat, i al cap d’un any ja s’havien batejat. Més tard, el pare va ser nomenat servent a la congregació de Gillingham. Després de la seva mort, la Dora es va casar amb en Roy Moreton, un ancià fidel, i va servir lleialment Jehovà fins que va morir l’any 2010.

AJUDANT A FRANÇA

Al col·legi havia estudiat francès, alemany i llatí, i el francès era el que més problemes em donava. Per això, quan em van demanar que anés a París per ajudar a Betel, vaig tenir una barreja de sentiments. Allà vaig tenir el privilegi de treballar amb el servent de sucursal, l’Henri Geiger, un ancià ungit. L’assignació no sempre va ser fàcil, i vaig cometre molts errors, però vaig aprendre molt sobre les relacions humanes.

A més, el primer congrés internacional de la postguerra a París estava previst per al 1951 i jo vaig participar a organitzar-lo. En Léopold Jontès, un jove superintendent itinerant a qui més tard van nomenar superintendent de sucursal, va venir a Betel a ajudar-me. El congrés va tenir lloc al Palais des sports, prop de la Torre Eiffel, i van venir delegats de vint-i-vuit indrets. L’últim dia, els sis mil Testimonis francesos van  estar molt contents que l’assistència fos de 10.456 persones.

Quan vaig arribar a França, el meu francès era terrible i, per acabar-ho d’adobar, vaig cometre l’error d’obrir la boca només quan estava segur del que volia dir. Però si no t’equivoques, mai et corregiran i mai milloraràs.

Vaig decidir posar-hi remei assistint a classes de francès per a estrangers els vespres que no hi havia reunió. Vaig començar a estimar la llengua francesa i aquest amor va créixer amb el pas dels anys. Sembla que m’ha anat bé, perquè he pogut ajudar la sucursal de França en tasques de traducció, traduint de l’anglès al francès. Va ser un privilegi ajudar a transmetre el nutritiu aliment espiritual de la classe del servent als germans de parla francesa de tot el món (Mt. 24:45-47).

EL MATRIMONI I MÉS PRIVILEGIS

El 1956 em vaig casar amb l’Esther, una pionera suïssa que havia conegut feia uns anys. Ens vam casar a la Sala del Regne del costat de Betel de Londres (l’antic Tabernacle de Londres, on s’havia batejat la meva mare), i el germà Hughes ens va fer el discurs. Al casament va venir la mare de l’Esther, qui també era ungida. El meu matrimoni em va donar una parella amorosa i lleial, a més de moltes hores de l’excel·lent companyia d’algú molt espiritual, la meva sogra, fins que va acabar la seva vida terrestre l’any 2000.

Després del casament, vam viure fora de Betel. Mentre que jo continuava traduint per a Betel, l’Esther servia com a pionera especial als barris perifèrics de París i va ajudar alguns a servir Jehovà. L’any 1964 vam anar a viure a Betel. Més tard, el 1976, quan es van començar a crear els comitès de sucursal, em van convidar a formar-ne part. Al llarg dels anys, l’Esther sempre m’ha donat el seu suport amorós.

«NO SEMPRE EM TINDREU»

He tingut el privilegi de tornar de tant en tant a la central mundial a Nova York. En aquestes visites he rebut suggeriments pràctics de membres del Consell Rector. Per exemple, una vegada que estava preocupat per entregar la feina a temps, el germà Knorr, somrient, em va dir: «No et preocupis. Treballa!». Des d’aleshores, quan se m’acumula la feina, en comptes de deixar-me endur pel pànic, enllesteixo una tasca rere una altra fins que ho acabo tot, normalment a temps.

Abans de morir, Jesús va dir als seus deixebles: «No sempre em tindreu» (Mt. 26:11). Les altres ovelles som conscients que no sempre tindrem els germans ungits de Crist a la Terra. Per això, és un privilegi inestimable haver tingut, durant més de setanta anys, una estreta relació amb molts d’ells, agafat amb gratitud al faldó d’un jueu.

[Nota]

[Comentari de la pàgina 21]

El germà Knorr, somrient, em va dir: «No et preocupis. Treballa!»

[Il·lustracions de la pàgina 19]

(Esquerra) La meva mare i el meu pare

(Dreta) Al recinte de Galaad l’any 1948, amb l’abric calentó que la mare em va regalar

[Il·lustració de la pàgina 20]

A la dedicació de la sucursal de França el 1997, mentre traduïa simultàniament el germà Lloyd Barry

[Il·lustracions de la pàgina 21]

(Esquerra) Amb l’Esther, el dia que ens vam casar

(Dreta) Predicant junts