Hi ha bones raons per creure que aquesta expressió fa referència als fills celestials de Déu. Quines són?

El primer d’aquests versicles diu: «Els fills de Déu veieren que les filles dels homes eren boniques, i prengueren mullers per a ells de totes les que escolliren» (Gèn. 6:2, TBS).

En les Escriptures Hebrees trobem l’expressió «els fills de Déu» a Gènesi 6:2, 4 (TBS); Job 1:6; 2:1; 38:7 i Salm 89:7 (89:6 en NM). Què diuen aquests versets sobre aquests «fills de Déu»?

No hi ha dubte que «els fills de Déu» mencionats a Job 1:6 eren criatures celestials que es van reunir davant la presència de Déu. Entre ells hi havia Satanàs, qui venia «de córrer per la terra i de rondar-hi» (Job 1:7; 2:1, 2). De manera semblant, a Job 38:4-7 llegim sobre «els fills de Déu» que «aclamaven» quan Jehovà «va posar la [...] pedra angular» de la Terra. Aquests havien de ser àngels perquè els humans encara no havien estat creats. És evident que «els fills de Déu» citats a Salm 89:7 (89:6 en NM) no són éssers humans, sinó éssers espirituals que estan al cel amb Déu.

Qui són, doncs, «els fills de Déu» esmentats a Gènesi 6:2, 4 (TBS)? En harmonia amb les proves bíbliques anteriors, és lògic pensar que aquest passatge fa al·lusió als fills celestials de Déu que van venir a la Terra.

A alguns se’ls fa difícil creure que els àngels volguessin tenir relacions sexuals. És cert que, segons Mateu 22:30, Jesús va dir que al cel no hi ha matrimonis ni relacions sexuals. Amb tot, en alguna ocasió, hi va haver àngels que es van fer cossos humans i, fins i tot, van beure i menjar amb homes (Gèn. 18:1-8; 19:1-3). Per tant, és raonable concloure que amb cossos materialitzats podien tenir relacions sexuals amb dones.

Hi ha base bíblica per creure que alguns àngels van fer justament això. Judes 6, 7 compara el pecat dels homes de Sodoma, els quals volien satisfer desitjos carnals de manera contranatural, amb el dels «àngels que no conservaren la pròpia dignitat, sinó que deixaren la pròpia mansió». Tant aquells àngels com els sodomites tenien en comú que ‘fornicaren i anaren darrere la carn d’altres’. Un relat similar, el de 1 Pere 3:19, 20 (TBS), relaciona els àngels desobedients amb «els dies de Noè» (2 Pe. 2:4, 5). Així doncs, la manera d’actuar dels àngels desobedients dels dies de Noè es pot comparar amb el pecat de Sodoma i Gomorra.

Tot això té sentit quan entenem que «els fills de Déu» mencionats a Gènesi 6:2, 4 (TBS) eren àngels que es van materialitzar i van cometre immoralitat sexual amb dones.

L’apòstol Pere identifica aquests esperits com els «que en temps passat foren desobedients, quan una vegada en els dies de Noè la longanimitat de Déu estava esperant» (1 Pe. 3:20, TBS). No hi ha dubte que Pere es referia a criatures celestials que van escollir posar-se de part de Satanàs quan aquest es va rebel·lar. Judes menciona «els àngels que no conservaren la pròpia dignitat, sinó que deixaren la pròpia mansió», i va afegir que Déu «els té guardats amb lligams eterns, al fons de les tenebres, per al judici del gran dia» (Jud. 6).

De quina manera van ser desobedients aquestes criatures celestials en els dies de Noè? Abans del Diluvi, aquests esperits malignes es van fer cossos humans, cosa que no era el propòsit de Déu (Gèn. 6:2, 4). A més, aquests àngels van tenir relacions sexuals amb dones. Allò era una perversió, ja que Déu no va crear les criatures espirituals perquè tinguessin relacions sexuals (Gèn. 5:2). Aquests àngels malvats i desobedients seran destruïts en el moment degut. Per ara, tal com indica Judes, estan en un estat de «tenebres», o en una presó espiritual, per dir-ho així.

Quan i com va predicar Jesús a aquests «esperits empresonats»? Pere escriu que això va passar després que Jesús fos «vivificat en l’esperit» (1 Pe. 3:18, 19, TBS). Fixa’t, també, que Pere diu que Jesús «va anar a predicar». Com que va usar el temps verbal en passat, s’entén que aquesta predicació va tenir lloc abans que Pere escrivís la seva primera carta. Sembla, doncs, que en algun moment després de la seva resurrecció, Jesús va proclamar als esperits malvats el càstig que mereixen rebre. Aquella predicació no els oferia cap esperança. Més aviat, era una predicació de judici (Jon. 1:1, 2). Jesús tenia base per fer aquesta proclamació de judici perquè havia demostrat fe i lleialtat fins a la mort i havia estat ressuscitat, demostrant que el Diable no tenia poder sobre ell (Jn. 14:30; 16:8-11).

En el futur, Jesús lligarà Satanàs i aquests àngels, i els llançarà a l’abisme (Lc. 8:30, 31; Ap. [Rv.] 20:1-3). Mentrestant, aquests esperits desobedients estan en una condició de foscor espiritual, i la seva destrucció final està garantida (Ap. 20:7-10).