HERÒDOT, historiador grec que va viure fa uns dos mil cinc-cents anys, va relatar una història sobre els egipcis de la seva època: «En els àpats de gent rica, quan s’aixequen de la taula, un home fa circular pel menjador un taüt amb un mort de fusta dins, que és la reproducció exacta, en pintura i en treball de talla, d’un home viu; la seva alçària és d’una o dues colzades. El va ensenyant a cadascun dels convidats i li diu: “Mira’l; menja, beu i diverteix-te, ja que quan t’hauràs mort seràs com ell”».

Els egipcis no eren els únics que tenien aquest punt de vista sobre la vida i la mort. Avui dia, l’expressió «a viure que són dos dies!» s’ha convertit en un tòpic. I és que, si la mort és la fi de la vida, per què no aprofitar-la al màxim sense esforçar-se per seguir un codi de valors? Si la mort és la fi de tot, per què no viure el present sense pensar gaire en el futur? Quan l’apòstol Pau va parlar de les persones que no creien en la resurrecció, va expressar una idea molt semblant: «Si els morts no ressusciten, “mengem i beguem, que demà morirem”» (1 Corintis 15:32).

És clar, Pau no creia que amb la mort cauríem per sempre en l’oblit. Estava totalment convençut que els morts podien tornar a la vida i tenir la perspectiva de no morir mai més. I aquesta convicció tan ferma estava basada en un esdeveniment únic que ell considerava inqüestionable: la resurrecció de Jesucrist. * De fet, aquesta resurrecció va ser l’esdeveniment que va enfortir la fe dels primers cristians.

Ara bé, quina importància té la resurrecció de Jesús per a nosaltres? Com podem estar segurs que  va succeir de debò? Fixem-nos en el raonament que l’apòstol Pau va donar als cristians que vivien a Corint.

Alguns cristians de l’antiga ciutat grega de Corint estaven una mica confusos sobre aquest assumpte, i d’altres no creien pas en la resurrecció. A la primera carta que va dirigir als cristians corintis, l’apòstol Pau va enumerar quines serien les conseqüències en cas de no haver-hi resurrecció dels morts. Pau va dir: «Si no hi hagués resurrecció dels morts, tampoc el Crist no hauria ressuscitat. I, si el Crist no hagués ressuscitat, la nostra predicació seria sense objecte, ho seria també la vostra fe; i fins resultaria que nosaltres som falsos testimonis de Déu [...]. Seria en va la vostra fe: encara estaríeu en els vostres pecats. Aleshores, fins els qui han mort en el Crist s’han perdut» (1 Corintis 15:13-18).

«S’aparegué a més de cinc-cents germans alhora [...]. Després s’aparegué a Jaume; acabat, a tots els apòstols; i a l’últim de tots, [...] se m’aparegué també a mi» (1 Corintis 15:6-8).

Pau va començar el seu raonament amb un argument que amb prou feines es pot refutar: si els morts no poguessin tornar a la vida, Crist, que va morir, tampoc podria tornar a la vida. Ara bé, què hauria passat si Crist no hagués tornat a la vida? Aleshores, la predicació de la bona nova seria inútil, una gran farsa. Al cap i a la fi, la resurrecció de Jesús és la columna central de la fe cristiana, intrínsecament lligada a algunes de les ensenyances bíbliques més fonamentals, com ara la sobirania de Déu, el Seu nom, el Seu Regne i la nostra salvació. Però, si la resurrecció mai hagués succeït, el missatge que Pau i la resta dels apòstols van proclamar no hauria estat més que paraules buides i inútils.

Ara bé, encara n’hi ha més. Si Crist no hagués ressuscitat, la fe de tots els cristians seria en va, buida i basada en una mentida. Llavors, Pau i la resta d’apòstols haurien predicat un missatge fals, no només sobre la resurrecció de Jesús, sinó també sobre Jehovà Déu, qui el va ressuscitar. A més, l’afirmació que «Crist morí pels nostres pecats» també seria falsa, ja que si el Salvador mateix no hagués estat salvat de la mort, com hauria pogut salvar els altres? (1 Corintis 15:3.) I això significaria que els cristians que van morir, molts d’ells com a màrtirs, van perdre la seva vida amb la falsa esperança de ser ressuscitats.

Pau va arribar a la següent conclusió: «Si és per aquesta vida que hem posat solament en el Crist la nostra esperança, som els més desgraciats de tots els homes» (1 Corintis 15:19). L’apòstol, com molts altres cristians, havia experimentat privacions, patit persecució, suportat penúries i, fins i tot, havia afrontat la mort perquè creia en la resurrecció i en tot allò que comportava. Però si la resurrecció només fos una mentida, tot hagués estat en va.

Així doncs, l’apòstol Pau creia que les creences dels cristians no es basaven en una mentida. Ell estava convençut que Jesús va ser ressuscitat de la mort i, en la seva carta als cristians de Corint, va resumir les proves que en tenia, és a dir, «que el Crist morí pels nostres pecats segons les Escriptures, que fou sepultat, i que ressuscità el tercer dia segons les Escriptures; que s’aparegué a Quefes i, acabat, als dotze». * I va afegir: «Després s’aparegué a més de cinc-cents germans alhora, la majoria dels quals encara viuen i d’altres ja són morts. Després s’aparegué a Jaume; acabat, a tots els apòstols; i a l’últim de tots, com a l’avortó, se m’aparegué també a mi» (1 Corintis 15:3-8).

Pau va començar el seu raonament amb l’argument contundent que Crist va morir pels nostres  pecats, va ser enterrat i va ser ressuscitat. Com podia estar tan convençut? Una raó important era el testimoniatge de moltes persones, ja que quan Jesús va ser ressuscitat, es va aparèixer a individus com ara al mateix apòstol Pau, també a grups reduïts i, a més, a una gran multitud de cinc-centes persones. T’imagines la sorpresa d’aquestes persones quan van veure viu a Jesús? (Lluc 24:1-11.) De fet, molts dels testimonis presencials encara vivien quan Pau va parlar de la resurrecció i, per tant, qui volgués els podia preguntar si de debò aquestes aparicions havien succeït (1 Corintis 15:6). És clar, es podria dubtar d’un o dos testimonis presencials; però, què diries del testimoniatge de més de cinc-centes persones?

Fixa’t també que Pau va dir dues vegades que la mort, l’enterrament i la resurrecció de Jesús van succeir «segons les Escriptures». Aquests esdeveniments van confirmar que les profecies que es troben a les Escriptures Hebrees sobre el Messies es van complir. I d’aquesta manera van demostrar sense cap mena de dubte que ell era el Messies promès.

Ara bé, tot i el testimoniatge de les Escriptures i dels testimonis oculars, hi havia persones que dubtaven que Jesús hagués tornat a la vida, com encara n’hi ha avui dia. D’una banda, alguns afirmen que els seus deixebles van robar el cadàver i que després van mentir dient que havien presenciat la resurrecció de Jesús. Però, malgrat que l’entrada estava protegida per sentinelles romans, tenien els apòstols l’autoritat i la influència necessàries per accedir al sepulcre de Jesús? De l’altra, n’hi ha qui diu que les aparicions de Jesús només van ser il·lusions òptiques. Però, com explicaries el fet que Jesús s’aparegués a moltes persones diferents i en diverses ocasions? Creus que una il·lusió òptica podria preparar i servir peix, com va fer Jesús a Galilea després de la seva resurrecció?  (Joan 21:9-14.) A més, podria una il·lusió òptica dir als altres: «Palpeu-me»? (Lluc 24:36-39.)

I encara n’hi ha d’altres que afirmen que la resurrecció va ser una farsa inventada pels deixebles. Però, què haurien guanyat amb això? Si ho penses bé, la predicació de la resurrecció de Jesús va provocar que els seus deixebles patissin mofes, sofriment i la mort. S’haurien arriscat tant per defensar només una mentida? És més, els deixebles van començar la seva predicació a la ciutat de Jerusalem, on vivien els enemics de Crist, els quals buscaven qualsevol excusa per acusar-los.

La resurrecció de Jesús va ser precisament el succés que va enfortir els deixebles per donar testimoniatge del Senyor tot i la persecució més violenta. De fet, l’esperança de la resurrecció es va convertir en la columna central de la fe cristiana i, per tant, els primers cristians no van arriscar les seves vides només per donar testimoniatge d’un mestre savi que havia estat assassinat. Més aviat, ho van fer perquè estaven convençuts que proclamaven la resurrecció del Crist, el mateix Fill de Déu, una persona poderosa que existia de veritat i els ajudava amb la seva guia. Tanmateix, la resurrecció de Jesús permetria que els seus seguidors també poguessin tornar a la vida després de morir. Llavors, si Jesús no hagués ressuscitat, tampoc hauria existit el cristianisme i potser mai hauríem sentit a parlar de Jesús.

Ara bé, com ens beneficia avui dia la resurrecció de Jesús?