Nínive, la capital de l’Imperi assiri, era una ciutat prominent amb palaus i temples majestuosos, carrers amples i grans murs. El profeta hebreu Nahum la va anomenar «la ciutat sanguinària» (Nahum 3:1).

Aquesta expressió va descriure molt bé la crueltat dels assiris, com ho confirmen els relleus del palau de Senaquerib a Nínive. Un d’ells mostra com un torturador arranca la llengua d’un presoner mentre d’altres el subjecten al terra. Hi ha inscripcions que mostren com els assiris arrosseguen els seus captius amb cordes lligades a ganxos que els perforen el nas o els llavis. També s’obligava els soldats enemics a portar al coll els caps dels seus reis com si fossin collarets grotescos.

L’Archibald Henry Sayce, expert en història d’Assíria, descriu les barbaritats que feien al conquerir una ciutat: «Munts de caps humans marcaven el camí per on havia passat el conqueridor. Cremaven vius tant els nois com les noies o els feien patir un final pitjor. Clavaven els homes en un pal, els escorxaven vius, els cegaven, els tallaven els peus i les mans o els arrancaven les orelles i el nas».

Déu va manar als jueus: «Si edifiques una casa nova, posa una barana al terrat, per evitar que ningú caigui del terrat» (Deuteronomi 22:8). La barana era una mesura de seguretat imprescindible, ja que les famílies jueves de temps bíblics feien servir molt els terrats.

Moltes cases dels israelites tenien terrats, els quals eren un bon lloc per gaudir del sol, la brisa o fer feines domèstiques. A més, a l’estiu, s’hi dormia molt bé (1 Samuel 9:26). Els pagesos feien servir el terrat per assecar les tiges de lli, les figues, el raïm o el gra abans de moldre’l (Josuè 2:6).

També es feia servir el terrat per a l’adoració, tant verdadera com idolàtrica (Nehemies 8:16-18; Jeremies 19:13). L’apòstol Pere va pujar cap al migdia al terrat per orar (Actes [Fets] 10:9-16). El terrat era un bon lloc per descansar quan hi havia parres o fulles de palmeres que donaven ombra.

L’obra The Land and the Book (La terra i el llibre) diu que les cases jueves tenien una escala «fora de la casa, però dins de la propietat», que portava al terrat. Així doncs, l’amo de la casa podia baixar del terrat sense haver d’entrar-hi. Això explicaria l’advertència de Jesús sobre la importància de fugir amb urgència d’una ciutat en perill: «El qui sigui al terrat, que no baixi pas per endur-se res de casa seva» (Mateu 24:17).