A començaments del 1942, quan feia poc que els Estats Units havien entrat a la Segona Guerra Mundial, només em quedaven uns mesos per obtenir la llicenciatura en enginyeria de camins. Compartia pis amb dos nois, i un d’ells em va suggerir que parlés amb la persona que visitava els nois del pis de sota. Així vaig conèixer un Testimoni de Jehovà, el John O. (Johnny) Brehmer. Em va impressionar que pogués contestar amb la Bíblia gairebé qualsevol pregunta, per això vaig decidir estudiar regularment la Bíblia amb ell. Més endavant, vaig començar a sortir a predicar amb ell, i ho feia sempre que podia.

El pare del Johnny, l’Otto, s’havia fet Testimoni quan era president d’un banc a Walnut (Iowa) i va deixar el seu càrrec per predicar a temps complet. Amb el temps, el seu bon exemple i el de la seva família em van animar a prendre una decisió molt important.

Un dia, el degà de la universitat em va dir que les meves qualificacions empitjoraven i que no em podria graduar si seguia així. Recordo que vaig orar a Jehovà Déu de tot cor perquè em guiés. Poc després, el meu professor d’enginyeria em va dir que havia rebut un telegrama on li demanaven un enginyer i que havia dit que jo acceptaria l’oferta. Li ho vaig agrair, però li vaig explicar per què estava decidit a fer del servei a Jehovà la meva carrera a la vida. El 17 de juny de 1942 em vaig batejar, i gairebé de manera immediata vaig començar a servir com a pioner, el nom que reben els ministres a temps complet dels Testimonis de Jehovà.

Aquell mateix any em van cridar a files i, davant la junta de reclutament, vaig explicar per què la meva consciència no em permetia anar a la guerra. Vaig presentar diverses declaracions jurades que havien escrit professors de la universitat sobre el meu bon caràcter i les meves habilitats excepcionals com a enginyer de camins. Malgrat els bons informes, em van imposar una sanció de deu mil dòlars i una pena de cinc anys de presó a Leavenworth (Kansas).

Més de dos-cents trenta joves Testimonis vam ser sentenciats a la granja penitenciària de Leavenworth, una instal·lació de la presó federal  de Leavenworth, on treballàvem sota la supervisió de diversos guardes. Alguns d’ells ens tenien certa simpatia perquè sabien que, com a cristians, érem neutrals.

Uns quants guardes col·laboraven amb nosaltres perquè poguéssim continuar fent reunions bíbliques i inclús ens ajudaven a introduir les nostres publicacions a la presó. Fins i tot, el director de la presó es va subscriure a la revista Consolación (ara coneguda com ¡Despertad!).

Després de tres anys a la presó, em van alliberar el 16 de febrer de 1946, uns mesos després de la fi de la Segona Guerra Mundial. De seguida vaig tornar a servir com a pioner i em van assignar a la ciutat de Leavenworth. No em va entusiasmar la idea perquè allà hi havia molts prejudicis contra els Testimonis. Trobar feina va ser difícil, i trobar un lloc on viure, encara més.

Recordo que un dia, predicant, un guarda que havia conegut a la presó em va cridar: «Fora d’aquí!». Al veure que portava un bat de beisbol, em vaig posar molt nerviós i vaig tocar el dos. En una altra casa, una dona em va dir: «Espera’t un moment», i va tancar la porta. Em vaig esperar fins que, de sobte, es va obrir la finestra del pis de dalt i em va caure una galleda d’aigua bruta que em va deixar ben xop. Tot i aquestes males experiències, la meva predicació va tenir bons resultats. Més tard vaig saber que algunes persones que havien acceptat publicacions bíbliques es van fer Testimonis.

El 1943 es va establir una escola per a missioners a l’estat de Nova York. Em van convidar a la desena classe d’aquesta escola, que més tard rebria el nom d’Escola bíblica de Galaad de la Watchtower. Em vaig graduar el 8 de febrer de 1948 i em van assignar a la Costa d’Or, l’actual Ghana.

En arribar a la Costa d’Or em van encarregar predicar als funcionaris del govern i als europeus. Els caps de setmana predicava casa per casa amb una congregació de Testimonis de Jehovà. També visitava llocs on hi havia pocs Testimonis i els preparava per a la predicació. A més, vaig servir com a superintendent itinerant al país veí, Costa d’Ivori.

Allà vaig aprendre a viure com els africans natius: dormia en una cabana de fang, menjava amb les mans i anava «fora del campament» a fer les meves necessitats, com els israelites al desert (Deuteronomi 23:13-15 [23:12-14 en NM]). Així, els altres missioners i jo ens vam guanyar una  bona reputació. Les dones d’alguns funcionaris locals van començar a estudiar la Bíblia. Per això, quan uns opositors van obtenir una ordre per revocar els nostres visats, aquelles dones van convèncer els seus marits i l’ordre es va anul·lar.

Igual que molts missioners de l’Àfrica, vaig contreure malària. La febre em feia delirar i tenia uns calfreds tan forts que de vegades m’havia d’aguantar la mandíbula perquè no em tremolés. Tot i això, el meu servei a Jehovà em continuava portant felicitat i satisfacció.

Durant els quatre primers anys a l’Àfrica, m’escrivia cartes amb l’Eva Hallquist, qui havia conegut abans de marxar dels Estats Units. Sabia que la seva classe de l’Escola de Galaad, la número vint-i-u, es graduaria el 19 de juliol de 1953 al congrés internacional dels Testimonis de Jehovà que se celebraria a l’estadi dels Yankees de Nova York. Per això, vaig acordar treballar a bord d’un vaixell a canvi de viatjar als Estats Units.

Després de vint-i-dos dies, alguns amb mar brava, vaig arribar i em vaig trobar amb l’Eva a la seu mundial dels Testimonis de Jehovà, a Brooklyn. Allà, en un terrat amb una impressionant vista del port i dels edificis de Nova York, li vaig demanar que es casés amb mi. Més endavant, vam anar a servir junts a la Costa d’Or.

Després de servir a l’Àfrica amb l’Eva durant uns quants anys, vaig rebre una carta de la meva mare que deia que el pare tenia càncer i s’estava morint. Ens van donar permís per tornar temporalment als Estats Units. La salut del meu pare va empitjorar ràpidament i va morir.

Vam tornar a Ghana, i uns quatre anys més tard ens van comunicar que la salut de la meva mare era molt delicada. Alguns amics ens van dir que tornéssim per cuidar-la. Aquella va ser la decisió més difícil de la nostra vida. Vam tornar als Estats Units després d’haver servit com a missioners onze i quinze anys respectivament.

Durant anys, vam fer torns per cuidar la meva mare i ajudar-la a anar a les reunions quan la salut li ho permetia. Va morir als vuitanta-sis anys, el 17 de gener de 1976. Nou anys després va arribar una notícia encara més dura: l’Eva tenia càncer. Tot i que vam lluitar contra la malaltia amb totes les nostres forces, finalment l’Eva va perdre la batalla el 4 de juny de 1985, als setanta anys.

El 1988 em van convidar a la dedicació de l’ampliació de la sucursal de Ghana. Quin dia més especial! Uns quaranta anys abans, quan vaig arribar a Ghana, només hi havia uns quants centenars de Testimonis. El 1988 ja n’hi havia més de trenta-quatre mil, i actualment ja n’hi ha prop de cent catorze mil!

El 6 d’agost de 1990, dos anys després de visitar Ghana, em vaig casar amb una bona amiga de l’Eva, la Betty Miller. Hem continuat junts fent del servei a Jehovà la nostra carrera a la vida. Esperem amb il·lusió el dia que ens retrobem amb els nostres avis, els nostres pares i l’Eva, quan ressuscitin per viure en un paradís a la Terra (Actes [Fets] 24:15).

M’emociono al pensar en l’extraordinari privilegi que he tingut de servir Jehovà durant més de setanta anys. Sovint li dono les gràcies perquè m’ha guiat i m’ha ajudat a dedicar la meva vida al seu servei. Encara que ja tinc més de noranta anys, Jehovà, el millor enginyer de l’univers, em continua donant forces i valor per fer del seu servei la meva carrera a la vida.