Els molinets de mà es feien servir per moldre el gra utilitzat per fer pa. L’ús d’aquests molinets era part de la rutina diària de les dones o els servents de la majoria de les cases. En aquell temps era molt normal escoltar el so de la pedra molent gra (Èxode 11:5; Jeremies 25:10).

Pintures i estàtues de l’antic Egipte mostren com es feien servir aquests instruments, també anomenats molinets de vaivé. El gra es posava sobre una superfície horitzontal de pedra, lleugerament còncava. La persona que molia el gra s’agenollava davant del molinet i agafava amb les dues mans una pedra més petita, o mola, que arrossegava endavant i endarrere sobre la superfície horitzontal per moldre el gra. Una font d’informació comenta que una mola podia pesar entre dos i quatre quilos. Si es feia servir com a arma, fins i tot, podia ser letal (Jutges 9:50-54).

Moldre cereals era tan essencial per a la supervivència de les famílies que una llei bíblica prohibia prendre com a penyora un molinet de gra: «Ningú no prendrà en penyora les dues pedres del molí, ni la mola de sota ni la de sobre, perquè seria com prendre en penyora la mateixa vida» (Deuteronomi 24:6).

La Bíblia diu que Jesús «és al si del Pare» (Joan 1:18). Aquesta expressió és un senyal de l’aprovació i de la relació tan estreta que Jesús té amb Déu. Aquestes paraules fan referència al costum que tenien els jueus a l’hora de menjar.

A l’època de Jesús, els jueus s’inclinaven en divans al voltant de la taula per menjar. Els comensals s’estiraven de cara a taula recolzant-se en un coixí amb el braç esquerra. Això permetia que tinguessin el braç dret lliure. Com que tots es reclinaven sobre el costat esquerre, un rere l’altre, «la cara de cada home estava prop del pit de la persona que es trobava inclinada al seu darrere» comenta una font d’informació, i afegeix: «És per això que es deia que estava “reclinat al si” de l’altra persona».

Es considerava un gran honor o privilegi reclinar-se al si del cap de família o de l’amfitrió d’un banquet. És per això que, a l’última Pasqua que Jesús va celebrar, «el deixeble que Jesús estimava», l’apòstol Joan, era qui estava reclinat al si de Jesús. Amb raó, Joan «tombant-se sobre el pit de Jesús» li va poder fer una pregunta (Joan 13:23-25; 21:20).