ENCARA que ens resulti difícil d’imaginar, Henoc va viure uns 365 anys, quatre vegades més del que vivim avui dia. I podríem dir que va morir jove, o almenys per al seu temps. En aquella època, fa més de cinc mil anys, l’esperança de vida era molt més alta. De fet el primer home, Adam, tenia més de sis-cents anys quan Henoc va néixer, i va continuar vivint tres segles més. Alguns dels seus descendents fins i tot van viure més temps. Per això Henoc, tot i tenir 365 anys, devia estar ple de vitalitat; semblaria que tenia tota la vida per davant. Però la seva mort va arribar abans d’hora.

Viatgem en el temps i imaginem-nos com es devien desencadenar els fets. Henoc es troba en greu perill, corre desesperat sense poder-se treure del cap la reacció de la gent al sentir el missatge de Déu. L’odien, els hi bull la sang. Menyspreen aquest missatge i, encara més, detesten el Déu que l’ha enviat, Jehovà. No poden descarregar la seva ràbia amb Déu, però sí amb ell. Henoc potser es pregunta si tornarà a veure els seus. Estarà pensant en la seva dona, les seves filles, el seu fill Matusalem o el seu nét Lamec? (Gènesi 5:21-23, 25.) Serà aquesta la seva fi?

En certa manera, Henoc és un personatge misteriós dins el registre bíblic, ja que només hi ha tres passatges breus a la Bíblia que parlen d’ell (Gènesi 5:21-24; Hebreus 11:5; Judes 14, 15). Tot i això, aquests versicles el pinten com un home ple de fe. És possible que tu també hagis de cuidar la teva família, o potser has hagut de defensar la teva fe en més d’una ocasió. Si és així, pots aprendre molt de la fe d’aquest gran home.

Quan Henoc va néixer, la humanitat ja anava pel mal camí. Era la setena generació en la línia familiar d’Adam. En aquella època, els humans estaven molt més a prop de la perfecció que Adam i Eva havien tingut i havien perdut, per això vivien tants anys. Però es trobaven en una terrible situació moral i espiritual. La violència era el pa de cada dia. Aquesta tendència havia començat amb l’assassinat d’Abel a mans del seu germà Caín, i només estem parlant de la segona generació. Després, un dels descendents de Caín va presumir de ser encara més violent i venjatiu que ell. La cosa anava de mal en pitjor i, a sobre, des de la tercera generació la gent va començar a utilitzar impròpiament el nom sagrat de Déu, Jehovà. No ho feien per reverenciar-lo o adorar-lo, sinó que l’utilitzaven d’una manera despectiva i blasfema (Gènesi 4:8, 23-26).

Aquest tipus de corrupció religiosa devia ser molt freqüent en els dies d’Henoc. En vista d’això, ell havia de prendre una decisió. Faria com la majoria dels seus contemporanis, o seria fidel a Jehovà, el Creador del cel i la terra? Segurament va aprendre molt de l’exemple d’Abel, qui havia mort com un màrtir per adorar Déu de la manera com a ell li agrada. I Henoc estava determinat a ser com ell. Gènesi 5:22 diu: «Henoc caminà  amb Déu». Aquest versicle ens mostra que era un home devot enmig d’un món que donava l’esquena a Déu, i és la primera persona que la Bíblia descriu amb aquestes paraules.

El mateix versicle diu que Henoc continuava caminant amb Déu després de tenir el seu fill Matusalem, és a dir, va ser pare de família quan tenia uns 65 anys. Les Escriptures ens mostren que estava casat, però no diuen res del nom de la seva dona, i també expliquen que tenia «fills i filles», encara que tampoc ens diu quants. Si un pare vol caminar amb Déu a l’hora de cuidar la seva família, ha de fer les coses a la manera de Déu. I Henoc n’era conscient; entenia que Jehovà esperava que fos fidel a la seva dona (Gènesi 2:24). Segurament també es va esforçar al màxim per parlar de Jehovà als seus fills. Amb quin resultat?

La Bíblia només ens deixa entreveure’n alguns detalls. No sabem si el seu fill Matusalem va ser fidel a Déu, però sí sabem que aquest va tenir la vida més llarga de tot el registre bíblic, que va morir el mateix any del Diluvi i que va tenir un fill que es deia Lamec. La vida de Lamec es va solapar amb la del seu avi Henoc durant més d’un segle, i va arribar a ser un home de molta fe. Jehovà va inspirar Lamec per anunciar una profecia sobre el seu fill, Noè, que es va complir després del Diluvi. Noè, com el seu besavi Henoc, va ser conegut com un home que caminava amb Déu. Ells dos mai es van conèixer, però Henoc havia deixat un gran llegat espiritual. Gràcies a això, Noè podria haver après de la seva fe a través del seu pare Lamec, del seu avi Matusalem o inclús de Jared, el pare d’Henoc, qui va morir quan Noè tenia 366 anys (Gènesi 5:25-29; 6:9; 9:1).

Quina diferència tan abismal entre Henoc i Adam! Adam, sent perfecte, va pecar contra Jehovà i va deixar als seus descendents un llegat de rebel·lió i misèria. En canvi Henoc, tot i ser imperfecte, va caminar amb Déu i va deixar un llegat de fe. Adam va morir quan Henoc tenia 308 anys. Lamentaria la seva família la mort d’aquell home tan egoista? No ho sabem. Però el que sí sabem és que, independentment de com es va sentir Henoc davant d’aquella situació, ell sempre «caminà amb Déu» (Gènesi 5:24).

Si tu també t’has de fer càrrec d’una família, què pots aprendre de la seva fe? Que encara que és vital cuidar-los en sentit físic, hi ha una necessitat molt més important, l’espiritual (1 Timoteu 5:8). I això no només ho aconseguiràs amb les teves paraules, sinó amb el teu exemple. Si, igual que Henoc, camines amb Déu i et guies per les seves normes, tu també deixaràs a la teva família un llegat molt valuós: un exemple digne d’imitar.

En un món tan allunyat de Déu, no seria d’estranyar que un home de fe com Henoc se sentís sol. Però, de debò estava sol? No, Jehovà es fixava en ell. Cert dia es va comunicar amb ell i li va donar un missatge perquè transmetés a la gent del seu temps. D’aquesta manera el va convertir en profeta. De fet, aquesta és la primera profecia  que apareix a la Bíblia transmesa per un home. La coneixem gràcies a Judes, el germà de Jesús, qui va escriure les paraules profètiques d’Henoc molts segles després. a

Què deia la profecia d’Henoc? «Heus aquí, el Senyor ha vingut amb les seves miríades de sants, a fer un judici contra tots, i a reprendre tots els qui d’ells són impius de totes les seves obres d’impietat que han comès impiament, i per totes les coses dures que els pecadors impius han parlat contra ell» (Judes 14, 15). El primer que notem és que Henoc parla en passat, com si Déu ja hagués complert el que diu la profecia. I aquest patró es va anar repetint a moltes profecies. El profeta estava tan convençut que aquestes paraules es complirien que ho va explicar com si ja hagués passat (Isaïes 46:10).

Què implicaria per a Henoc pronunciar aquestes paraules? Hem de tenir en compte que era un missatge d’advertència molt enèrgic i que potser el va haver de predicar als seus contemporanis. Va utilitzar quatre vegades l’expressió «impius» per denunciar la gent, el que feien i com ho feien. Per tant, la profecia anunciava que la societat que s’havia construït des de l’expulsió del jardí d’Edèn estava podrida. Aquell món s’enfrontaria a un final catastròfic quan Jehovà vingués amb les seves «miríades de sants» —legions d’àngels poderosos en formació de batalla— per portar destrucció. Henoc va transmetre aquesta advertència divina sense por, i ho va fer tot sol! No creus que el jove Lamec devia admirar el valor del seu avi? Si ho va fer, entenem perfectament per què.

La fe d’Henoc potser ens fa preguntar-nos si veiem aquest món de la mateixa manera que Déu el veu. El judici que va proclamar en contra d’aquell món encara està vigent, també aplica a la societat d’avui dia. Tal com va advertir Henoc, Jehovà va portar el Diluvi per acabar amb el món pervers dels dies de Noè. I aquesta destrucció va servir de precedent per a una de més gran que encara ha de venir (Mateu 24:38, 39; 2 Pere 2:4-6). Igual que en aquell temps, Déu es disposa a portar un judici just, amb la seva legió d’àngels, contra aquest món malvat. Així doncs, tots hem de fer cas d’aquesta advertència i proclamar-la. És possible que la nostra família i amics ens deixin de banda, o que de vegades ens sentim sols; però Jehovà mai va abandonar Henoc, i tampoc abandonarà els seus servents fidels.

Com va morir Henoc? Bé, podríem dir que la seva mort és encara més misteriosa i intrigant que la seva vida. El relat de Gènesi únicament diu: «Henoc caminà amb Déu, i ja no hi fou perquè Déu el prengué» (Gènesi 5:24). De quina manera el va prendre Déu? Més tard, l’apòstol Pau va explicar: «Per la fe, Henoc fou traslladat a fi que no veiés la mort, i no fou trobat, perquè Déu el traslladà, perquè abans del seu trasllat rebé el testimoni d’haver agradat a Déu» (Hebreus 11:5). Què volia dir Pau amb la frase «fou traslladat a fi que no veiés la mort»? Algunes traduccions bíbliques diuen que Déu es va emportar Henoc al cel. Però això no és possible perquè la Bíblia mostra que Jesucrist va ser el primer home que va ressuscitar al cel (Joan 3:13).

En quin sentit, doncs, va ser «traslladat a fi que no veiés la mort»? Probablement Jehovà el va transferir de la vida a la mort suaument, per evitar  que morís de manera violenta a mans dels seus enemics. Però just abans de morir, Henoc va rebre «el testimoni d’haver agradat a Déu». Pot ser que rebés una visió de part de Jehovà, on possiblement apareixia la terra transformada en un paradís. Amb aquesta certesa de l’aprovació divina, Henoc es va adormir en la mort. L’apòstol Pau, parlant d’ell i d’altres homes i dones de fe, va afirmar: «Tots aquests moriren d’acord amb la fe» (Hebreus 11:13). Després d’això, els seus enemics devien buscar el seu cos, però «no fou trobat», potser perquè Déu el va fer desaparèixer per evitar que fos profanat o utilitzat per promoure la religió falsa. b

Amb aquesta idea a la ment, ens podem imaginar com va acabar la vida d’Henoc, recordant que només és una possibilitat. Henoc no para de córrer, quasi exhaust. Els seus enemics el segueixen de prop, traient foc pels queixals a causa del missatge que els ha donat. Henoc troba un lloc on amagar-se i recuperar l’alè, però sap que no té gaire temps. La mort està a les portes, una mort violenta. Mentre espera, li fa una oració a Déu i, de sobte, sent una pau molt profunda. Una visió que sembla molt real el porta lluny d’aquí.

El paisatge que s’obre davant els seus ulls és un món totalment diferent del que coneix fins ara. Li sembla tan bonic com el jardí d’Edèn, però aquí no hi ha querubins que n’impedeixin l’entrada. Mira al seu voltant... hi ha tantes persones plenes de salut i energia! La pau es respira a l’ambient. Ja no queda ni rastre de l’odi i la persecució, són cosa del passat. Henoc sent la protecció, l’amor i l’aprovació de Jehovà. Per fi ha trobat el lloc on ha d’estar, el que serà la seva nova llar. Ple d’aquesta pau, tanca els ulls i es deixa portar per un somni profund, un somni dolç i assossegat.

I així es troba fins al dia d’avui, dormint en la mort, però ben guardat a la memòria il·limitada de Jehovà. Tal com Jesús va prometre més tard, tots els qui estan a la memòria de Déu escoltaran la veu de Crist, sortiran de les seves tombes i obriran els seus ulls per contemplar un meravellós i pacífic món nou (Joan 5:28, 29).

T’agradaria ser allà? Conèixer Henoc seria molt emocionant. Pensa en quantes coses fascinants podríem aprendre d’ell! Ens podrà explicar si els seus últims moments van ser realment com ens els imaginem. Però hi ha una cosa molt més urgent que necessitem aprendre del seu exemple. Després de parlar d’Henoc, Pau va afirmar: «Sense fe és impossible agradar a Déu» (Hebreus 11:6). I aquesta és una molt bona raó per imitar el valor i la fe d’Henoc, no creus?