El 21 d’octubre de 1940, Nova Zelanda va declarar els testimonis de Jehovà una organització subversiva i un perill per a la seguretat pública. Malgrat les dificultats que aquesta declaració va causar als testimonis de Jehovà, aquests no es van donar per vençuts. Per exemple, van continuar celebrant les seves reunions tot i córrer el risc de ser descoberts i arrestats per les autoritats.

 L’Andy Clarke, el marit no creient d’una testimoni de Jehovà anomenada Mary, va adonar-se de la ferma determinació de la seva esposa de continuar assistint a les reunions tot i la prohibició. Ell tenia por que l’arrestessin en una d’aquelles reunions. Per això, encara que no ho feia normalment, l’Andy va començar a acompanyar la Mary a les reunions i li va dir: «Si et volen arrestar a tu, m’hauran d’arrestar a mi també!». Des d’aquell dia, ell la va acompanyar a totes les reunions. I amb el temps, l’Andy es va batejar com a testimoni de Jehovà. Igual que la Mary, molts testimonis de Jehovà de Nova Zelanda van demostrar que estaven decidits a mantenir-se lleials a Déu malgrat la persecució que van patir durant la Segona Guerra Mundial.

 Un dia, la policia va detenir el John Murray, un germà de 78 anys, mentre parlava de la Bíblia casa per casa. El van condemnar per participar en les activitats d’una organització subversiva. Desenes d’altres germans també van ser portats als tribunals; a alguns se’ls van imposar multes i a d’altres condemnes de presó de fins a tres mesos.

 Els germans es van negar a fer el servei militar a causa de la seva consciència entrenada per la Bíblia (Isaïes 2:4). Com a resultat, durant la guerra molts van afrontar greus dificultats quan se’ls va cridar per allistar-se a l’exèrcit. En lloc de rebre entrenament militar, uns 80 germans van ser enviats a camps d’internament mentre va durar la guerra. Inclús en un lloc com aquell i malgrat el maltractament rebut i el fred intens de l’hivern, aquells germans van continuar servint Jehovà amb alegria.

 De seguida, els germans que estaven als camps d’internament es van posar mans a l’obra per continuar amb la seva rutina espiritual. Es van organitzar com una congregació: tenien reunions regularment i feien preparatius per predicar a la resta d’interns. En alguns camps, fins i tot se’ls permetia organitzar congressos en la presència d’un vigilant. Alguns presoners van aprendre les veritats de la Bíblia i es van batejar mentre estaven interns.

 El Bruce, el fill petit de la Mary i l’Andy, mencionats abans, va veure l’empresonament com una oportunitat per enfortir la seva fe. Ell recorda: «Per a mi era com anar a l’escola perquè al camp podia tenir bones converses amb germans més experimentats i aprendre del gran coneixement que tenien i que compartien amb mi».

 El 1944, el govern va considerar la possibilitat d’alliberar alguns germans que estaven als camps d’internament. Però les autoritats militars s’hi van oposar perquè estaven convençudes que si s’alliberava els germans, continuarien parlant amb altres persones de la seva fe. L’informe indicava: «Encara que els camps d’internament ens ofereixen cert grau de control sobre el fanatisme d’aquesta gent, mai aconseguirem que canviïn».

 La prohibició va despertar la curiositat de la gent, i per aquesta raó algunes persones van voler saber més dels testimonis de Jehovà. Amb el temps, molts van arribar a la conclusió que els testimonis de Jehovà no eren un perill per a la seguretat pública. Van poder comprovar que els testimonis eren cristians pacífics i inofensius. Com a resultat, la quantitat de publicadors a Nova Zelanda va augmentar de 320 al 1939 a 536 al 1945.

 En ocasions, alguns funcionaris raonables reconeixien que prohibir l’obra dels testimonis de Jehovà era injust. Un jutge, després d’escoltar les proves contra un germà que havia estat predicant, va desestimar el cas. Ell va explicar: «Segons el meu punt de vista i el meu concepte de la llei, és inconcebible pensar que la distribució de còpies de la Bíblia sigui considerada una ofensa criminal».

 Quan al final de la guerra per fi es va aixecar la prohibició, els germans estaven més decidits que mai a ensenyar als seus veïns sobre el Regne de Déu. El 1945, la sucursal de Nova Zelanda va enviar una carta a totes les congregacions que deia: «Tractem a tothom amb tacte, amabilitat i bondat. Evitem les controvèrsies i els conflictes. Recordem que les persones que trobem creuen ferventment en les ensenyances de les seves esglésies i intenten viure en harmonia amb elles [...]. Moltes d’elles són “ovelles” del Senyor que hem de dirigir cap a Jehovà i al seu Regne».

 En l’actualitat, els testimonis de Jehovà de Nova Zelanda segueixen compartint el missatge de la Bíblia amb els residents locals i els turistes. Un dia, en tan sols un parell d’hores, un grup de quatre germanes de Turangi van parlar amb 67 turistes de 17 països diferents!

 Sens dubte, els habitants de Nova Zelanda saben que els testimonis de Jehovà són cristians pacífics que valoren molt les ensenyances bíbliques i intenten viure d’acord amb elles. Centenars de persones es bategen com a testimonis de Jehovà cada any. L’any 2019, més de 14.000 testimonis servien feliçment Jehovà en aquest país del Pacífic.